Calm@

Vignettes of love V

2011-03-20T16:36:00.004+01:00

Just after supper...
- Would you like a yoghourt?
- Yes, please.
- Which one would you like?
- No preference.
- Ok, here you have your yoghourt.
- But I don't want a müesli one!
- Sorry, maybe raspberry?
- No... not that one either.
- Let's see... when you said "no preference"... what did you exactly mean?

A través de la finestra

2011-03-05T12:23:00.016+01:00

A través de la finestra veig un senyor d'aspecte fràgil, va acompanyat d'un noi jove. Potser és el fill, potser el nét.... o potser no hi té cap lligam familiar. Els miro durant uns minuts i m'adono que el senyor està aprenent a caminar o, més aviat, reaprenent-ne. L'home està quiet, mira el terra. Agafa fort el seu bastó de fusta i fa l'intent de caminar. Fa un parell de passes i llavors perd l'equilibri. El noi jove evita la caiguda agafant-lo per les espatlles. Ho torna a intentar i es repeteix exactament la mateixa seqüència. Ho prova de nou una i altra vegada. En algun dels intents aconsegueix fer 3 passes, fins i tot 4, abans de perdre l'estabilitat. Ell, però, no es rendeix. El noi jove l'encoratja i el subjecta amb tendresa en totes i cadascuna de les temptatives.

Buf! Tinc tot el cos i el cor encongits. Alguna llàgrima em cau galta avall. M'envaeix un sentiment de tristesa i impotència. No ho puc evitar. M'adono que un metres més enllà hi ha una cadira de rodes i, en el seient, una fina manta de color vermell. Poser fa un temps no podia fer les 2 o 3 passes que és capaç de fer ara, potser ni tan sols es podia posar dret. El miro de nou i començo a identificar dins meu un sentiment d'admiració i esperança. Mentrestant, ell ho segueix intentant. En un primer moment, l'he vist tan vulnerable... i ara em sembla la persona més valenta i forta del món! Lluita contra les dificultats, persisteix i no llença la tovallola! No sé si aconseguirà caminar, però el que tinc clar és que a mi m'ha donat una gran lliçó!

Converses a l'autobús

2011-02-17T19:48:00.006+01:00

Transcric literalment una breu conversa que ahir vaig sentir a l'autobús, tot tornant cap a casa. Els protagonistes eren 2 adolescents d'uns 15-16 anys.

- Pues después de cenar te paso a buscar y nos fumamos un peta. ¿Te pico y bajas?

- Ok

- ¿Qué piso era?

- Pues... 1º 1ª o 1º 2ª.

- ¿Cómo que 1º 1ª o 1º 2ª?

- Pues es que ahora mismo no me acuerdo. Ahora cuando llegue a casa lo miro.

Arc de Sant Martí III

2011-01-30T12:39:00.005+01:00

Ahir a la tarda va començar a plovisquejar. Poc després va sortir el sol. Vaig mirar per la finestra, esperant i desitjant veure l'Arc de Sant Martí, però només vaig veure uns núvols grisos amenaçadors. Lleugerament decebuda -però no pas vençuda- vaig tornar a alçar la mirada i allà el vaig trobar, entre els núvols, creuant el cel de banda a banda.

Tot just vaig tenir temps d'admirar-lo uns segons i de fotografiar una de les imatges que més m'agraden. Uns instants més tard els colors es van anar difuminant fins que no va quedar cap rastre d'aquest màgic efecte de la natura que tant m'agrada contemplar.

Vida veïnal

2011-01-26T18:06:00.000+01:00

La nit de Cap d'Any una veïna del replà preparava el sopar pels seus convidats. Va començar a fer una truita de papates. Quan va obrir la nevera, però, va veure que no tenia ous. Certament fer una truita sense ous és una mica complicat. Va picar a la porta de casa i va marxar amb el problema solucionat. Ja tenia tots els ingredients i podria seguir amb el menú planificat!

Ara fa uns dies va tornar a picar de nou. Portava mitja dotzena d'ous, en retorn i agraïment pel petit favor. És evident que no calia pas, però va ser una bona ocasió per xerrar durant una estoneta, tal i com hem fet altres vegades.

Segurament avui en dia la vida veïnal no és com diuen que era abans, però és agradable constatar que encara no s'ha perdut del tot i que encara va més enllà de les típiques converses d'ascensor o de les reunions de la comunitat.

Petits moments IV

2011-01-23T13:40:00.005+01:00

Matí de diumenge. Em llevo a una hora prou matinera, però sense despertador. Un suc de taronja natural, un cafè amb llet, una dutxa ràpida i em preparo per sortir. Decideixo no agafar res més que les claus de casa, un bitllet de 5 euros i un barret. Al carrer fa fred. A l'ombra m'econgeixo, però al solet... ai, qué bé s'està al solet! M'adono que no hi ha gaire gent, simplement algú que passeja el gos. Compro el diari al quiosc i m'assec en un banc d'un parc proper. Començo llegint el suplement del diari mentre em deixo abrigar per aquest agradable sol d'hivern. Potser m'hi estic una hora o potser més. No ho sé, no porto pas rellotge. Poc a poc comença a haver-hi més moviment: famílies amb nens petits, gent gran, esportistes... Sembla que altres també han descobert que el dia ha començat. M'hi estic una estona més. Hi estic tan a gust...

Començo a tenir gana i aleshores decideixo marxar. Obro la porta de casa i em deixo acollir per aquest petit espai. Ara estic contenta de ser aquí, també m'hi sento a gust. Esmorzo -tot acabant de llegir el diari- amb calma, sense presses i sense pensar en res més. Sé que no estic fent res especial ni particularment extraordinari, però la veritat és que em sento afortunada de poder gaudir d'aquest petit moment.

Sona el telefon

2011-01-20T23:58:00.003+01:00

No sé què ha passat avui, però és gairebé mitjanit i porto ben bé des de dos quarts de set de la tarda penjada al telefon! He parlat amb ex-companys de feina, amics diversos, família... Tot just deixava l'auricular i... tornava a sonar el telefon! I ara veig que també tinc missatges al contestador. Simplement deu haver estat casualitat.

En fi... parlant, parlant... se m'ha fet una mica tard. La veritat és que no tots els dies són així i tampoc seria pas factible, però ara mateix em sento ben satisfeta d'haver passat la tarda-vespre xerrant amb algunes de les persones que aprecio. És ben cert que les relacions socials són una font importantíssima de realització personal, essencial -diria jo-. De fet, no em vull pas imaginar una vida sense oportunitats de poder compartir!

Cal fer-ho a l'ascensor?

2011-01-16T12:38:00.004+01:00

De tant en tant, es veuen marques de pintallavis al mirall de l'ascensor de casa. Segurament tots, o més aviat totes, alguna vegada hem fet experiments amb pintallavis. Pot fer més o menys gràcia veure'n el resultat, però... cal fer-ho al mirall de l'ascensor? Cal petonejar-lo de dalt a baix?

Revisió de propòsits

2011-01-15T22:58:00.002+01:00

15 de gener! Tot just fa dues setmanes que celebràvem l'arribada del nou any. I jo em pregunto: com van els nous propòsits? Com van els que ja no són tan nous, però que seguim posant a la llista? Com han anat aquests primers 15 dies? Quins passos hem fet per avançar en la direcció desitjada?

Ara mateix pot semblar una mica aventurat fer cap mena d'anàlisi, però qualsevol moment és adequat per fer revisió de propòsits. Jo personalment penso que és bo fer-ho sovint. El 31 de desembre molts fem balanç, però potser no cal esperar a finals d'any. Cada dia, cada setmana, cada mes... tenim noves oportunitats per anar avançant en els nostres objectius: tant si són petits com si són grans! Això sí, sense atabalar-nos i sempre amb esperit constructiu! Així doncs... ànims amb els bons propòsits!

Algun dubte?

2011-01-14T14:15:00.001+01:00

Tot just fa uns minuts que m'han trucat de Movistar. Abans de respondre ja sabia la procedència de la trucada perquè m'apareixia el número 1004 a la pantalla del mòbil. Moltes vegades ni tan sols contesto aquest tipus de trucades, però avui he despenjat el telefon. La noia que m'ha trucat m'ha preguntat si tenia algun dubte sobre el meu contracte i el servei de Movistar. He aprofitat l'avinentesa i li he fet una consulta sobre un concepte que apareix a la meva factura, la qual ella podia visualitzar a través de l'ordinador.

Crec que la pregunta que li he fet no era excessivament complicada, però amb el dubte m'he quedat. Després d'uns segons de silenci, la noia ha intentat improvisar una resposta que no tenia ni cap ni peus. Ha vist que jo no me l'empassava, així que m'ha demanat que no em retirés i m'ha deixat en espera. Imagino que el que haurà fet és transmetre la consulta a algun/a coordinador/a. Al cap d'uns minuts, s'ha tornat a posar al telefon i ha intentat donar-me una altra explicació, però ella mateixa s'ha adonat que el que m'estava dient no tenia cap mena de lògica, era evident que jo no quedava convençuda.

Al final, totalment desarmada, m'ha dit: "Es que para las dudas usted tiene que llamar al 1004". M'encanta! Em truca del 1004 per preguntar-me si tinc algun dubte i m'acaba dient que he de trucar al 1004 per resoldre els dubtes! Això sí que té sentit!

Val més no anar amb presses

2010-12-29T19:45:00.004+01:00

El dia 24, tot just iniciant les meves vacances de Nadal, vaig sortir a fer uns encàrrecs pel barri: volia anar a la ferreteria a comprar una bombeta, portar unes botes al sabater, tornar uns llibres a la biblioteca, anar a comprar quatre coses pel dinar de Sant Esteve... tenia poca estona perquè venia a dinar el meu germà a casa i després em passarien a buscar per anar a veure una amiga que té un nen petit. Al vespre, de nou convidats a casa.

Vaig sortir amb la meva llista de gestions a fer. Pel carrer vaig veure un parell de persones que corrien, com si intentessin esprémer els darrers minuts abans d'iniciar les festes nadalenques i donar el tret de sortida als compromisos familiars. Vaig tenir una sensació que es repeteix cada any per aquestes dates i és que sembla que per Nadal tothom acaba anant amb presses. En aquell moment no vaig pensar pas en mi i més tenint en compte que, des de fa uns anys, a casa celebrem un Nadal una mica alternatiu i, sobretot, poc consumista.

Amb aquest pensament al cap vaig entrar a la ferreteria, vaig agafar la bombeta que necessitava, vaig pagar religiosament i a l'hora de marxar no sé ben bé què vaig fer amb els 3 esglaons que he pujat i baixat en diverses ocasions. La qüestió és que vaig acabar a terra i la bombeta -que encara no havia tingut temps de guardar a la bossa- va quedar esmicolada en mil i un bocins. L'establiment era ple i evidentment tothom es va assabentar de la meva caiguda. Hi ha coses molt més vergonyoses que caure, però la veritat és que després d'un espectacle com el que vaig fer és bastant fàcil deixar-se envair per un cert sentiment de poca habilitat. En fi... són coses que passen. Finalment vaig acabar fent tot el que havia planificat, tot i que amb algun altre moment memorable. Per no allargar-me no entraré en detalls. El resultat final és que vaig acabar amb un esguinç al turmell i diverses contusions.

La conclusió de tot plegat és que val més no anar amb presses ni per Nadal ni en cap altre moment de l'any!

Té molta pressa?

2010-12-20T19:52:00.107+01:00

Habitualment em desplaço en metro, autobús o bé en bicicleta. L'altre dia, però, anava amb el temps molt just. De forma inesperada i a contrarellotge vaig haver de portar a Mataró uns instruments per a una espècie de concert. Per arribar a temps havia d'agafar un tren que sortia al cap de 10 minuts. Vaig pensar que l'única opció factible era mirar d'anar en taxi a l'estació de trens. Era dissabte, no hi havia gaire trànsit i l'estació no quedava molt lluny, així que hi havia possibilitats d'arribar a temps sense haver de fer gaire filigranes. Vaig trobar un taxi en qüestió de segons i tot just pujar-hi el taxista em va preguntar: "No tendrá usted mucha prisa, no?". D'entrada em va sorprendre una mica la pregunta, de fet vaig pensar que feia broma i vaig trigar uns segons a reaccionar. Abans que pogués respondre em va dir: "Es que justo he quedado para desayunar con unos compañeros en un bar que hay justo una calle más arriba y si usted no tuviera mucha prisa...". Li vaig explicar el tema del tren, el concert i els instruments. També li vaig plantejar l'alternativa d'agafar un altre taxi per tal de no fer-lo anar malament. L'home em va mirar i finalment va decidir portar-me a l'estació. La veritat és que li ho vaig agrair. Durant el breu trajecte, i en un atac de sinceritat, li vaig fer saber que jo en general només optava pel taxi quan realment tenia molta pressa o bé quan no tenia altra manera d'arribar al meu destí. Em sap greu, però em sembla que el vaig decebre.

L'agenda

2010-11-23T20:11:00.004+01:00

Diumenge passat vaig dinar amb tres amigues. En un moment donat una d'elles va anunciar tota cofoia que ja tenia agenda per l'any 2011 i ens la va ensenyar amb satisfacció i orgull. Abans de comprar-la havia recorregut pràcticament totes les llibreries del poble on viu. Es pot dir que havia fet tot un estudi de mercat i, per tant, la compra no era fruit d'un impuls, sinó que la decisió havia estat més que meditada.

La veritat és que el "tema agendil" és tot un món i cadascú té les seves preferències. La gent normalment sap què és el que vol quan busca una agenda i això que les possibilitats són infinites: mida gran, mida mitjana, mida petita; dia vista, setmana vista, mes vista; amb anelles o sense ; format horitzontal o vertical; tapa dura o tapa tova, en català, en castellà...; amb espai extra per anotacions o sense, amb possibilitat de recanvi de fulls o d'un sol ús... Segurament l'agenda pot arribar a dir molt d'un mateix.

Jo fa molts anys que funciono amb agenda. De petita i adolescent la reservava principalment pels assumptes escolars i acadèmics, però ara ja fa molts anys que li dono un ús molt més ampli. Tinc força clar el tipus d'agenda que em va bé i amb el temps he anat desenvolupant un sistema molt personal que m'ajuda a organitzar i planificar els diferents àmbits de la meva vida. Normalment la compro al mateix lloc. M'agrada anar amb temps i poder estudiar les diferents opcions amb calma, tot i que gairebé sempre acabo essent fidel a la mateixa marca, és la que em resulta més pràctica.

Aquest any, però, no puc dir el mateix! Fa més d'un mes que tinc l'agenda del 2011 a casa, però quan la vaig comprar encara no tenia el tema de l'agenda en ment, ni la vaig comprar al lloc de sempre, ni és de la mateixa marca, ni vaig estar estona mirant les diferents opcions! No sé si la nova agenda m'anirà igual de bé o, qui sap, potser fins i tot em va millor! Ja m'agrada que aquest any la decisió hagi estat totalment espontània! No sé si el canvi deu voler dir alguna cosa...

Imatges tendres

2010-11-19T14:11:00.001+01:00

L'altre dia anava a la feina en metro. En una de les parades va entrar un senyor gran, jo li feia uns 80 anys. Duia un braç enguixat i un cabestrell casolà li penjava del coll. Li quedaven els dits al descobert, uns dits arrugats, propis d'algú que ha hagut de treballar molt al llarg de la vida. Amb ells subjectava dues roses vermelles embolicades amb una modesta paperina de paper de diari. L'home va seure amb certes dificultats, li costava mantenir l'equilibri. Semblava cansat, però -alhora- il·lusionat.

Potser no hi ha res d'especial, però a mi em va semblar una imatge tendra que em va fer volar la imaginació. On anava? Com s'havia trencat el braç? Per qui serien aquelles roses que agafava amb tanta delicadesa?

Mai és tard

2010-11-07T18:02:00.002+01:00

Ahir al vespre, després de sopar, vaig agafar un llapis i un antic bloc que corria per casa. Em van venir ganes de dibuixar. Em vaig sorprendre a mi mateixa perquè diria que no m'havia passat abans.

El dibuix no ha estat mai un dels meus forts. Quan anava a l'escola, ara ja fa uns quants anys, una de les assignatures que teníem era Educacíó Plàstica. Quan tocava fer manualitats no hi havia cap problema, em divertia i me'n sortia prou bé, però quan tocava dibuixar... la cosa ja canviava. Se'm feia una mica muntanya tot plegat. Sovint no sabia per on començar i amb les primeres línies ja podia endivinar que el resultat no seria gaire satisfactori. He de dir que a la classe hi havia companys que tenien bones aptituds pel dibuix i jo en canvi... Ells mostraven cofois i orgullosos les seves creacions i jo més aviat amagava el que no puc anomenar d'una altra manera que "intents de dibuixos". M'intentava animar a mi mateixa pensant que potser jo tenia altres habilitats, però si ho hagués pogut canviar... De tota manera, tot i els moments de frustració, crec que vaig arribar a acceptar les meves limitacions i, sortosament, durant la meva vida adulta, no m'ha suposat un gran problema. Si ho hagués estat, suposo que hagués mirat de fer alguna cosa per intentar desenvolupar l'habilitat pel dibuix o, si més no, millorar-la una mica cercant recursos i aprenent alguna tècnica per sobreviure a determinades situacions.

Per tot això em vaig sorprendre quan ahir de sobte em van venir ganes de dibuixar. Vaig començar a copiar dibuixos, prenent com a model un llibre per a infants. Primer una nena, després una velleta, un nan, una bruixa, un bruixot, una casa, un castell... Potser el resultat no va ser meravellós, però tampoc tan desastrós com podria haver estat. I el més important és que m'ho vaig passar la mar de bé. Fins i tot ho vaig trobar relaxant! Avui m'hi he posat de nou durant una estona. Aquesta vegada he dibuixat un esquirol, un cèrvol, un rei, un nen i, fins i tot, la Caputxeta Vermella. Personatges una mica infantils, però tampoc és pas el més important. Si seguís practicant qui sap si algun dia encara sortiria alguna cosa amb cara i ulls. Definitivament, es pot dir que mai és tard!

Insignificant criatura!

2010-10-31T02:36:00.009+02:00

Dormia. Bé, més aviat intentava dormir. Em trobava en aquella fase d'endormiscament que precedeix el son pròpiament dit. Els meus músculs estaven relaxats i la meva ment començava a ser lluny d'aquí. Llavors has aparegut tu, envaint aquest moment plàcid i merescut. De sobte, he començat a sentir el teu brunzit, excessivament a prop. Potser durant el dia ni tan sols hagués percebut el so que ara em sembla -fins i tot- estrident! I tan empipador! D'on has sortit? Havies d'aparèixer tot just ara? No és una mica covard actuar en la foscor de la nit? Sobrevoles el meu cap. Miro d'ajustar el nòrdic intentant tapar-me el millor possible, tal com fan les mares amb els seus petits, però tu ignores els meus innocents intents de protecció. Segueixes aquí, rondant-me. Sé que el teu objectiu són els pocs centímetres de pell que, inevitablement, queden al descobert. Com podràs entendre... bé he de poder respirar, oi?

A veure... sembla que hi ha uns segons de silenci! Has marxat? T'has compadit de mi? Espero un segons abans de disposar-me de nou al descans i.... apareixes una altra vegada! Diria que tornes amb energies renovades, mentre jo cada cop estic més cansada. Definitivament, ets persistent i inesgotable! Intento adormir-me, però no puc. M'he desvetllat i ja fa massa estona que dono voltes al llit procurant evitar-te. M'aixeco, aprofito per anar al lavabo. De forma gairebé inconscient, em miro al mirall i ja puc admirar part de la teva obra. Deus estar content, és evident que vas ben servit, però sembla que no n'has tingut prou.

No sé si tornar al llit. Crec que no. Em posaré una estona a l'ordinador. I mira... aquí em tens escrivint sobre tu i les teves proeses. Tu, insignificant criatura...! En un moment o altre hauré de tornar al llit. I vols que et digui una cosa? Ja m'és igual què facis o deixis de fer. Només vull descansar. No em queda un altre remei que rendir-me en aquesta batalla. Només et demano un favor: dona'm una mica de marge per a que pugui agafar el son. Després fes el que hagis de fer. Demà al matí, quan em llevi, ja veuré i patiré el resultat de la teva incansable activitat. Hauràs guanyat i jo acceptaré amb resignació la teva victòria.

Trobar pegues és senzill

2010-10-15T14:09:00.005+02:00

Ahir vaig entrar per primera vegada a La Casa del Llibre de la Rambla. Fins llavors sempre havia anat a la botiga del Passeig de Gràcia. De fet fa poc que vaig descobrir que n'hi havia una altra a la Rambla. Potser fa molt de temps que hi és i jo he viscut en la més absoluta ignorància.

La qüestió és que ahir hi vaig entrar per primera vegada. Tenia un objectiu clar, un llibre en concret. Vaig anar directament a preguntar a una de les dependentes. Em va dir "si el tenim ha de ser allà", tot assenyalant una prestatgeria de llibres. Vaig estar una estona mirant i no el vaig trobar. Com que ja era allà vaig aprofitar per fer una volta per la llibreria, primer per la planta baixa i després pel primer pis. Des del primer pis vaig voler tornar a la planta baixa, però no vaig poder. Només hi havia unes escales i aquestes em portaven de nou al carrer. Em va semblar estrany, però no li vaig donar més importància, simplement vaig tornar a accedir a la botiga. Hi vaig estar uns minuts i quan vaig voler marxar vaig descobrir que no podia sortir per on havia entrat. La dependenta que m'havia atès em devia veure desconcertada i desorientada i, sense haver preguntat res, em va dir: "si vols sortir has de pujar al primer pis".

La veritat és que haver de pujar al primer pis per poder sortir de la botiga em va semblar poc pràctic i, sobretot, poc accessible. Potser el projecte era -arquitectònicament parlant- complicat i no hi havia una solució millor. En canvi, trobar-hi pegues és senzill.

Noves tecnologies

2010-10-03T17:26:00.001+02:00

Ahir al vespre vam estar parlant - a través de l'Skype- amb una parella d'amics que viuen a Irlanda. Tenen una nena d'un any i mig. Tot just tenia 6 mesos la darrera vegada que jo l'havia vist. Recordo que tenia una carona bufona i, alhora, una mica exòtica, suposo que per la barreja dels gens irlandesos del pare i els gens polacs de la mare. Ahir vaig poder veure la petita a través de la pantalla de l'ordinador i va ser impactant constatar que aquell nadó que jo recordava ara era una nena que corria amunt i avall i que podia interactuar amb nosaltres, fins i tot estant a tants kilòmetres de distància. Vam estar xerrant durant gairebé una hora, parlant de tot i de res. El temps va passar volant i per moments teníem la sensació de ser físicament junts al menjador de casa, compartint una agradable estona d'una tarda de dissabte. Realment les noves tecnologies són un gran invent!

In trouble!

2010-08-17T20:48:00.006+02:00

Handyman in trouble! He might need a hand this time!

Un de cada

2010-08-16T21:31:00.003+02:00

Aquest matí he anat a la biblioteca a buscar nou material per llegir. M'agrada la lectura, però no sempre puc llegir tant com voldria. Funciono una mica per èpoques. Tinc etapes poc literàries i després hi ha altres moments en què llegeixo un llibre darrere l'altre o, fins i tot, simultàniament. L'estiu sol ser l'època de l'any més prolífica ja que és quan disposo de més temps.

Avui he acabat el darrer llibre que estava llegint i poc després he anat a una de les biblioteques del barri. A vegades hi vaig sense un objectiu clar, però avui anava ben preparada. Havia fet tota una recerca a través del catàleg virtual i tenia una bona llista de títols amb el seu codi corresponent per tal de trobar-los més fàcilment entre les diverses prestatgeries.

Tot i l'exercici de planificació, no he pogut estar-me de vagarejar durant una bona estona i fullejar desenes d'altres publicacions. A vegades, m'emportaria un exemplar de cadascun dels llibres que omplen la biblioteca. Finalment, i després de tot un procés de presa de decisions i un intent de ser prudent, he agafat 6 llibres en préstec:

- 1 novel·la en català (traduïda de l'italià)
- 1 novel·la en castellà (traduïda de l'anglès)
- 1 novel·la en anglès
- 2 llibres sobre dibuix infantil
- 1 llibre sobre educació

Ara no serà fàcil decidir per quin començar!

Un indicador interessant

2010-08-15T00:35:00.004+02:00

Ahir a la nit vaig veure un documental sobre Bhutan, concretament "The Dragon House" de Jon Garaño. He de dir que vaig gaudir de la projecció. La veritat és que el meu coneixement sobre el país era més aviat reduït, si més no fins ahir. Vaig aprendre diverses coses, però potser una de les que més em va sobtar és que Buthan no es regeix pel Producte Nacional Brut ( PNB), com tants altres països, sinó pel Producte de Felicitat Bruta (PFB). Trobo que és un indicador ben interessant.

Petits moments III

2010-08-14T23:55:00.004+02:00

Aquesta matinada m'he despertat aviat. Molt aviat tenint en compte que estic de vacances. Eren poc més de les cinc del matí. Podria haver-me quedat al llit, però he decidit llevar-me. Estava plovent. He obert una de les finestres i m'he assegut al sofà per gaudir del so de la pluja i de l'aire net que entrava a través la finestra. Feia fresqueta i m'ha vingut de gust tapar-me amb una manteta lleugera. Es fa una mica estrany en ple mes d'agost.

He deixat passar el temps i he deixat fluir els pensaments. Ha començat a clarejar i poc a poc semblava que la ciutat començava a posar-se en moviment. He de dir que habitualment pels matins vaig amb el temps just i sovint desitjaria que la nit s'allargués uns minuts. Avui, però, contemplar l'inici del nou dia m'ha semblat un petit plaer.

Un viatge, tota una experiència

2010-08-13T00:44:00.006+02:00

Fa poc que he tornat d'un gran viatge. Els viatges són experiències vitals que van més enllà d'anar a visitar algun racó més o menys llunyà del món. Un viatge no és simplement un conjunt de nous paisatges i la seva gent sinó tot allò que l'experiència en sí genera en el propi interior: sensacions, reflexions, descobertes, aprenentatges... Poques vegades un viatge deixa indiferent. No sé si és un sentiment compartit, però jo -quan torno d'un viatge- sento que alguna cosa en mi ha canviat.

Una imatge diferent

2010-08-12T07:45:00.005+02:00

Sembla que inicio una nova etapa en relació al blog que vaig començar a escriure ara ja fa tres anys. Si més no aquesta és la intenció.

Pel que fa al contingut, potser miraré de donar-hi un toc més personal, tot i que -encara que sembli paradoxal- no m'agrada massa parlar de mi. Algunes entrades només tindran text, altres només contindran alguna fotografia i altres tindran totes dues coses. En la mesura del possible, miraré d'adjuntar fotografies que hagi fet jo, tal i com ja he fet en diverses ocasions.

Pel que fa a la part més formal, em venia de gust donar al blog una imatge diferent. Després d'explorar una mica les diverses opcions, he optat per aquest nou disseny. El meu objectiu bàsic és transmetre calma, en coherència amb el títol del blog. No sé si he aconseguit el meu objectiu.

Una mirada diferent

2010-08-11T07:00:00.004+02:00

Fa molt de temps que no escric de forma regular al blog. La causa principal és la manca de temps. Certament -en els darrers mesos- si alguna cosa no he tingut és temps. Massa projectes, objectius, reptes... Alguns planificats i desitjats, altres més circumstancials. Ara miro enrere i contemplo amb satisfacció allò aconseguit, però també he de dir que segurament hagués gaudit una mica més de tot plegat si no hagués anat tan atrafegada.

La veritat és que m'agrada sentir-me activa. Proposar-me noves fites em fa sentir viva. Coneixent-me, diria que en el futur més proper seguiré embarcant-me en mil i una històries, però també voldria poder trobar estones per escriure al blog. M'agrada. M'he adonat que el fet d'escriure em fa estar més atenta davant les petites coses i, sobretot, m'ajuda a tenir una mirada diferent en el dia a dia.

No prentenc escriure-hi cada dia i ara mateix tampoc tinc intenció de fixar-me una freqüència concreta. Per ara em sentiré contenta si escric una mica més que en els darrers mesos.

Arc de Sant Martí II

2010-04-20T20:01:00.005+02:00

Una vegada més he pogut admirar l'Arc de Sant Martí!

Just a nice break

2009-08-22T14:07:00.014+02:00

Just a nice break after a few hours driving along the coast!

Let's have a little rest...

have a lovely piece of cake...

and keep admiring the view!

What a tough life!

Posta de sol

2009-08-21T22:00:00.000+02:00

Força interior

2009-05-09T21:48:00.004+02:00

Coses que no entenc

2009-04-25T22:19:00.011+02:00

No entenc que a algú se li pugui acudir instal·lar una rentadora al replà comunitari de l'escala i decideixi fer la bugada gastant aigua i electricitat que paguem entre tots els veïns. Es tracta d'una rentadora gairebé de l'era juràssica, recuperada del carrer i que fa un soroll escandalós, especialment quan centrifuga.

No tinc cap problema en el fet de reciclar i donar un segon ús a un antic electrodomèstic, tot i que tingui alguna petita fuga d'aigua. El que em sembla surrealista és plantar-lo davant la porta d'un altre veí i rentar allà la pròpia roba, passant per alt les molèsties i els inconvenients que pugui causar als que innocentment renten la roba bruta a casa.

El sentit comú a vegades de comú no en té pas gaire.

Hi havia una vegada...

2009-02-13T20:22:00.005+01:00

Hi havia una vegada un blog que, des dels seus inicis havia estat força actiu. Darrerament, però, estava una mica ensopit. Se sentia una mica oblidat. Cada dia començava el dia amb il·lusió, pensant que potser podria renovar-se mostrant una entrada nova, però no acabava d'arribar el moment. Moltes idees i molt bones intencions, però al cap del dia altres prioritats acabaven passant pel davant. Des de feia dies mostrava el mateix una i altra vegada als seus lectors, però sabia que tot era qüestió de paciència. Estava convençut de que quan menys ho esperés tindria una sorpresa. Malgrat tot, no perdia l'esperança!

Temps

2009-01-29T18:15:00.016+01:00

Fa dies que no escric i no és per manca de ganes, sinó perquè no he aconseguit trobar una estona per seure i escriure amb tranquil·litat. En les darreres setmanes he anat una mica de bòlit, en procés constant d'adaptació.

A vegades voldria que les 24 hores del dia es poguessin estirar com una goma elàstica. No m'agrada sentir que el temps se m'escola entre els dits de les mans!

Arc de Sant Martí I

2009-01-09T16:35:00.023+01:00

Mirava per la finestra. El cel era gris i de sobte ha començat a ploure. Han estat només uns minuts de pluja forta. Poc després es dibuixava l'Arc de Sant Martí. No he pogut estar-me d'agafar la càmera de fotos, una peça d'abric... i cap al terrat! He estat una estona sota el plugim gaudint d'aquest fenomen de la natura que tant m'agrada contemplar.

Petits moments II

2009-01-02T22:51:00.013+01:00

Arribo a casa, després d'estar donant voltes unes quantes hores pel centre, i decideixo regalar-me un bany de peus. Preparo l'aigua, poso música suau... En uns minuts començo a sentir l'efecte relaxant i reparador. Em dono permís per gaudir d'aquest petit moment.

Els petits moments són importants. Què és sinó la vida?

Començar de nou

2009-01-01T22:11:00.011+01:00

Començar any em recorda quan de petita estrenava llibreta a l'escola. Ho feia amb il·lusió i hi posava molta atenció, especialment en les primeres pàgines. Solia ser força curosa, però amb el pas dels dies potser em relaxava una mica. De tant en tant m'aturava, mirava enrere i, si no m'acabava de sentir satisfeta amb el resultat, m'envaïa la temptació d'arrencar algun full o bé començar de nou.

Avui estrenem llibreta nova, en principi, amb 365 pàgines en blanc. Ara mateix els bons propòsits són ben presents, però amb el pas dels dies potser ens relaxem una mica. De tant en tant podem aturar-nos, mirar enrere i, si no ens acabem de sentir satisfets amb el resultat, no es tracta d'arrencar cap full sinó simplement girar pàgina i veure cada dia com una nova oportunitat.

Reírse de uno mismo

2008-12-28T17:56:00.024+01:00

El día de los Santos Innocentes se presta a bromas de diversa índole. Ya está bien que el calendario marque un día específico para dar rienda suelta al ingenio y al humor, aunque el origen de la fecha no es gracioso en absoluto.

Volviendo al humor... ¿por qué restringirlo sólo al 28 de Diciembre? ¿No es bueno cualquier momento del año? ¡Especialmente para reírse de uno mismo!

Festes nadalenques

2008-12-24T22:33:00.022+01:00

Les festes nadalenques no són del gust de tothom. Jo diria que hi ha divisió d'opinions: hi ha persones que esperen aquests dies amb molta il·lusió i altres que si poguessin esborrarien aquests dies del calendari.

Jo alguna vegada he dit que aquestes festes em fan una mica de mandra, però l'altre dia parlava amb una amiga i comentàvem que som molt afortunats els que podem compartir el Nadal amb la gent que estimem.

Així doncs, Bon Nadal i que el puguem celebrar plegats molts i molts anys!

Cantidad y calidad

2008-12-16T13:41:00.013+01:00

Ésta es la foto de sólo una pequeña parte de una tableta
de chocolate que nos trajeron de Lanzarote.
La tableta entera pesaba 1 Kilo y estaba formada
por 10 porciones de 100 gramos cada una.
La cantidad no tiene porqué estar reñida con la calidad.
Indiscutiblemente... ¡un placer para los sentidos!

Embolcalls i embalatges

2008-12-15T17:27:00.005+01:00

Feia dies que tenia pendent canviar la tinta de l'impressora. Per fi ho he fet. He de dir que he necessitat una estona per obrir les diferents capses i he quedat esparverada de la quantitat de residus que han quedat sobre la taula després d'haver aconseguit el meu objectiu. Ara faré la separació i classificació corresponent (plàstic, cartró...), però em pregunto si realment són necessaris tants embalatges.

Buf, em fa por pensar la quantitat d'embolcalls que qui sap on aniran a parar durant aquests dies de Nadal!

Unes claus recuperades

2008-12-06T17:39:00.014+01:00

Fa uns mesos ens van caure unes claus per l'escletxa de l'ascensor. Els malabarismes per evitar el que temíem no van tenir cap mena d'èxit. Va ser un petit accident fruït d'un moviment desafortunat.

Vaig trucar a l'empresa dels ascensors plantejant el problema. Em va atendre el tècnic de la zona i, al cap de poques hores, les claus tornaven a les nostres mans. Tot sense cap cost!

Vam pensar que una acció tan eficient es mereixia, com a mínim, un agraïment. Vaig contactar de nou amb el tècnic. Va respondre atabalat. Li vaig dir que només trucava per donar-li les gràcies. Tot seguit es va fer un silenci d'un parell de segons -com si necessités un temps per assimilar les paraules que havia sentit- i llavors es va emocionar. Amb veu tremolosa em va explicar que totes les trucades que rebia eren bàsicament incidències i que les bones maneres no eren gaire habituals. Em va arribar a dir que la meva trucada havia donat sentit al seu dia de feina i al final, sorprenentment, era ell qui em donava les gràcies. Em vaig sentir contenta d'haver fet aquella trucada.

TV amb mesura

2008-12-03T09:05:00.013+01:00

Sempre he pensat que passar moltes hores davant la TV no és gaire recomanable, però suposo que és com tot, si es fa amb mesura... De fet, fins fa relativament poc, a casa no en teníem i no érem pas menys feliços. Fa uns mesos un amic ens en va donar una de petita que havia recuperat d'algun lloc i, ara que la tenim, l'encenc per veure algun programa molt concret.

L'aparell és més aviat antic i té la particularitat que quan porta unes dues hores funcionant la pantalla es torna totalment de color blanc o d'un blau intens. Només afecta la imatge, el so no es veu pas alterat. Alguna vegada puntual no he pogut acabar de veure alguna cosa que m'interessava, però en general em serveix per resistir la temptació de passar-m'hi més estona de la que considero adequada. Jo dic que es tracta d'una televisió amb temporitzador incorporat. Només cal prioritzar!

Full en blanc

2008-12-02T18:22:00.009+01:00

Fa uns mesos vaig passar una mena de qüestionari a nens i nenes de 9 i 1o anys en el qual una de les preguntes consistia en escriure tres qualitats positives d'un/a mateix/a. Em vaig quedar parada de veure que en alguns casos, i després d'estar una hora de rellotge pensant, no aconseguien trobar-ne cap.

Em resistia a que quedessin fulls en blanc, i finalment vam reconvertir l'exercici de manera que tothom va acabar dient virtuts que veia en la resta. Els altres van fer de mirall i era bonic apreciar els canvis en l'expressió d'algunes cares.

No és preocupant que hi pugui haver tants fulls en blanc?

¿Sufrir para lucir?

2008-11-28T18:12:00.004+01:00

Anda con dificultades. Cruza la calle y -cuando la luz del semáforo está a punto de cambiar- intenta correr, pero no puede. Lleva unos zapatos semi-abiertos con un tacón de aguja de esos de vértigo. Se le ven los dedos de los pies agarrotados y en tensión, no sé si es para mantener el equilibrio o si es una reacción al frío gélido que más bien invita a otro tipo de calzado. Sus piernas parecen haber sido envasadas al vacío con unos vaqueros ceñidos que obviamente le oprimen la cintura. No me fijo en el resto de su atuendo, sólo veo que lleva bajo el brazo una carpeta de la universidad. Deduzco que va a clase. No entro en cuestiones estéticas, pero dudo de que se pueda sentir cómoda. Si yo fuera ella creo que contaría las horas para llegar a casa y sentir el alivio de quitarme la ropa.

Recordar noms

2008-11-21T20:29:00.020+01:00

Una vegada més, en qüestió d'hores, he de memoritzar un munt de noms nous i associar-los a les cares corresponents, que és el més important. No m'he parat pas a comptar-los, però crec que deuen passar de bon tros el centenar. Em sento prou orgullosa de ser capaç de recordar-los amb facilitat.

Diuen que el so més agradable per cadascú de nosaltres és el so del nostre propi nom, si més no, és el que ens resulta més familiar. A tots ens agrada que els altres recordin el nostre nom, potser perquè és una primera mostra d'interès cap a nosaltres.

Aprofitant el temps

2008-11-12T12:29:00.013+01:00

Diria que hi ha feines que poden ser més avorrides que d'altres pel nivell d'activitat que impliquen. A vegades veig porters/es d'edificis i dependents/es de botigues darrere del mostrador amb els braços creuats i contemplant l'infinit, simplement passant les hores. M'imagino que la jornada laboral se'ls deu fer eterna o potser és una projecció que faig. Posats a triar, jo prefereixo estar ocupada i en acció que no pas estar sense fer gran cosa. Penso que si tingués una feina d'aquest tipus aprofitaria per llegir, per escriure... Crec que miraria d'ocupar el temps amb alguna activitat productiva, sense deixar de banda les meves obligacions com a treballadora.

Ahir vaig descobrir una nova alternativa per afegir a la llista. Em va semblar ben original. De camí cap al metro vaig passar per una petita botiga de roba i complements. El dependent seia darrere el mostrador, però no es pot dir que no estigués aprofitant el temps! Tocava la trompeta! Això encara no ho havia vist mai i la veritat és que em va sorprendre, però no em sembla pas una mala idea. I per què no?

Un toque cómico

2008-11-10T08:43:00.012+01:00

Ayer anunciaban en la televisión una película que hace años vi en la pantalla grande. Cualquier imagen o referencia a esta película inmediatamente me lleva a recordar algo que ocurrió ese día en el cine.

Yo iba con una amiga del instituto , tendríamos unos 17 años. Llegamos con unos minutos de margen, no había casi nadie. Escogimos una buena ubicación y estuvimos charlando hasta que se apagaron las luces y empezó la proyección. La sala seguía prácticamente vacía. Pasados unos 10 minutos entró un señor mayor y, aunque tenía mil y una opciones, escogió nuestra misma fila. Todos los asientos estaban libres excepto los nuestros. Lo vi que avanzaba con algo de dificultad y con movimientos titubeantes. Deduje que sus ojos todavía no se habían adaptado a la oscuridad, aunque con la edad seguramente tampoco tenía una gran agudez visual. Seguía adelantando posiciones, imagino que buscando un lugar céntrico. Cuando ya había alcanzado nuestra altura decidió sentarse. ¡Justo donde estaba yo! ¡Sí, sentó encima de mí! Con mi reacción refleja se dio cuenta del error y rectificó con la rapidez que le permitían sus condiciones físicas, pero a mí y a mi amiga nos entró un ataque de risa de los que parecen imposibles de acallar. Una equivocación la puede tener cualquiera y, con todo nuestro respeto hacia el señor, la situación resultaba graciosa.

La película era triste y dramática, pero para nosotras aquella anécdota le dio un curioso toque cómico. No he vuelto a ver la película de principio a fin, pero como decía al inicio, cualquier referencia a ella me trae recuerdos de aquel día. ¡Es lo que tienen las asociaciones de la mente!

Iluminación navideña

2008-11-04T08:30:00.004+01:00

Hace unos días empezaron a instalar la típicas luces de Navidad. Cada año me pregunto si es necesario colgarlas dos meses antes. La razón que se me ocurre responde exclusivamente a motivos consumistas y comerciales.

¿O será que son sólo cuatro personas contadas las que se encargan de toda la iluminación navideña? En este caso podría entender la premura ya que entonces se trataría de una cuestión de previsión y organización del trabajo. Se podría hacer el montaje con antelación, pero eso no implicaría tener que encender los incontables millones de bombillas hasta que realmente llegara la Navidad, ¿no?

Dejar el pesimismo

2008-11-01T10:00:00.011+01:00

Estaba escuchando por internet un programa de radio que se emitió hace unos días y me ha llamado la atención una frase que pronunciaba Enrique Mariscal:

"Yo recomiendo dejar el pesimismo para épocas mejores."

Flors de Bach

2008-10-31T09:08:00.003+01:00

Em va estranyar que em truquessin per segona vegada del mateix centre per saber si estava interessada en fer un curs de Flors de Bach que comença a principis de novembre. Les dues trucades van tenir lloc només amb una diferència de temps d'un parell de dies i era la mateixa noia ja que es presentava amb el seu nom. Li vaig fer saber que ja havien contactat amb mi i vaig repetir la mateixa resposta de la primera vegada.

Ahir, quan vaig arribar a casa, tenia un missatge al contestador i sorprenentment era ella de nou anunciant el mateix curs. Em demanava que truqués al centre el més aviat possible per saber si m'hi volia apuntar. No hi he trucat pas perquè tres vegades ja em sembla excessiu. No tinc res en contra de les Flors de Bach, de fet no em faria res ampliar els pocs coneixements que tinc sobre el tema, però ara mateix tinc altres prioritats. M'imagino que tot plegat deu ser un problema amb la base de dades. Si no és així i truquen tantes vegades per sistema, ja sé què estaria pagant si decidís fer el curs.

Mirall trencat

2008-10-30T18:11:00.013+01:00

He obert la porta de casa, accidentalment he donat un petit cop desafortunat i el mirall de l'entrada ha caigut a terra, fent un bon terrabastall. No cal donar detalls de l'estona que he passat recollint les restes. No era pas petit, diria que no n'havia tingut mai cap de tan gran.

En principi no sóc supersticiosa, però ara que hi penso... si la mida hagués de ser proporcional als anys de mala sort... Prefereixo pensar que el mirall -aquell que fa uns mesos vaig reciclar i que ara és tot esmicolat- ja havia fet el seu servei i que ja no havia de ser més temps allà. De fet, era a l'entrada de forma provisional i al final així ha estat.

Donant voltes al llit

2008-10-30T04:52:00.007+01:00

Encara no són les cinc de la matinada. Fa una estona m'he despertat i ja no he pogut tornar a dormir, la qual cosa no és gaire habitual en mi. Aviat he descobert alguns pensaments desfilant per la meva ment.

Donava voltes al llit perquè donava voltes al cap? O donava voltes al cap perquè donava voltes al llit?

Finalment he decidit llevar-me. Avui començo el dia aviat!

Cajón multiusos

2008-10-29T08:27:00.009+01:00

Ayer hicimos una comida familiar inesperada. Faltaba una silla en casa y a mi hermano se le ocurrió traer el cajón, una de sus más recientes adquisiciones musicales.

Hace poco tuvimos el placer de ir a verle tocar, junto con algunos compañeros, y la verdad es que la actuación nos sorprendió gratamente. Ya se sabe, cuando hay arte...

De entrada parece un instrumento sencillo y sin mucho misterio, pero -como dice mi hermano- tiene muchas utilidades más allá de la musical. Ayer, con un pequeño cojín encima, hizo las veces de silla. Hoy yo lo he utilizado de reposapiés y más tarde de mesa para el portátil. También he comprobado su efecto terapéutico: uno da cuatro toquecitos -aunque sea con poca gracia- y en cuestión de segundos se siente renovado.

Si es que a veces... en la sencillez está el secreto.

Simplificant

2008-10-27T14:39:00.012+01:00

A casa l'espai és reduït, però no ens queixarem. A l'estiu vaig mirar de fer una mica de buidatge intentant eliminar coses innecessàries, però encara quedava feina per fer.

Feia dies que tenia la intenció de reorganitzar i fer lloc a l'armari de la roba. És un dels temes que trobo més complicats, juntament amb la paperassa. Diumenge vaig passar a l'acció. El primer pas va ser classificar la roba separant aquella que no m'havia posat en el darrer any. Després vaig decidir quina part d'aquesta roba volia donar i la vaig posar en bosses, la resta va anar a parar en caixes en les quals hi vaig fer constar la data. La qüestió és que si en un any no he obert aquestes caixes voldrà dir que no necessito el que hi ha dins i també ho donaré.

Em va costar fer aquest exercici, però no té massa sentit tenir l'armari atapeït de coses que potser algú altre en podria fer ús. A partir d'aquí l'estratègia que miraré de seguir és que si afegeixo una nova peça de roba a l'armari hauré d'intercanviar-la per una altra, és a dir, si n'entra una que en surti una altra. Això sí, sempre amb l'actitud més sensata i ecològica possible. Es tracta de simplificar, però amb seny!

Semàfor en vermell

2008-10-24T21:23:00.020+02:00

SEMÀFOR: Aparell de senyalització lluminosa per a regular el trànsit de vehicles i vianants en els encreuaments, indicant amb un llum verd el pas lliure, amb un de vermell la prohibició de passar i amb un llum groc o ataronjat la pausa de precaució entre el verd i el vermell.

La definició del diccionari no deixa dubtes, però tot i així diria que tots en algun moment o altre creuem el carrer en vermell, especialment quan anem amb el temps just.

Jo no sóc pas diferent, però hi ha un tipus de situació en que miro de respectar els semàfors al 100% i és quan hi ha infants. Llavors sí que espero el que calgui, més que res per no tirar per terra en qüestió de segons tota la tasca educativa dels pares i mares. Trobo que no és gens fàcil respondre la pregunta que molts nens i nenes lògicament fan: Per què la gent passa en vermell i nosaltres hem d'esperar?

El reto más grande

2008-10-22T08:54:00.005+02:00

La pequeña tenía poco más de tres años. La estatura correspondía a su edad, pero su manera de actuar, sus preguntas, sus razonamientos parecían propios de alguien con más tiempo de vida. Acabábamos de conocer tanto a la niña como a sus padres.

Compartimos un par de horas juntos, mientras tomábamos algo con un grupo grande de gente. Durante ese tiempo me encantó observar cómo se dirigían a la niña, cómo la trataban y cómo la educaban con cada pequeño acto, con cada palabra, con cada detalle... Todo era cariño, escucha, paciencia, ternura, respeto, confianza... parecía que tenían unos principios muy claros y que habían estado pensando a conciencia en cómo educar a su hija, aunque luego confesaran sus inseguridades. ¿Y quién no las tiene? Educar es uno de los retos más grandes de la vida y nadie nace sabiendo cómo hacerlo, pero es genial ver a padres y madres como los de la pequeña Celia. No sé para ella, pero para mí fue toda una lección.

Conduciendo Sonrisas

2008-10-21T18:10:00.013+02:00

A veces parace que en el mundo sólo ocurran cosas negativas, pero nada más lejos de la realidad. Cada día tienen lugar actos maravillosos, que quizá no son noticia, pero ahí están.

Este pasado domingo tuve la oportunidad de colaborar en la segunda edición de un evento especialmente entrañable dirigido a niños y niñas, en algunos casos con realidades delicadas.

Organizar un evento de la envergadura de Conduciendo Sonrisas require entusiasmo, compromiso e ilusión, pero los centenares de sonrisas que allí se generaron tienen un valor incalculable. Puede que -como en la primera edición- sí que aparezca en la prensa, pero no es lo verdaderamente más importante.

Ulleres i pluja

2008-10-17T15:09:00.012+02:00

Tornava a casa després de fer una mica d'esport. Plovisquejava. No havia de caminar gaire i no plovia pas tant, però semblava que totes les gotes queien a les meves ulleres i anaven regalimant formant curioses formes. No sé si aquells que com jo no hi guipen gaire coincidirien, però per mi el binomi ulleres i pluja no és una bona combinació.

Quan plou i no portes paraigua arriba un punt que gairebé hi veus millor sense les ulleres. Seria com anar amb cotxe i no disposar de cap mecanisme per netejar el parabrisa. Aribaria un moment en el qual potser sortiria més a compte obrir la finestra i treure el cap per veure dos pams més enllà!

Contradicciones

2008-10-16T11:42:00.016+02:00

Va charlando y caminando por la calle cuando alguien se le cruza y le da un pequeño empujón sin disculparse. Se gira algo desconcertada y le dice a su acompañante: - ¡Hay que ver lo mal educadas que son algunas personas!- Acto seguido coge el último cigarro de la cajetilla de tabaco que lleva en el bolsillo y... ¿Qué hace con ella? La estruja con la mano y a continuación la tira al suelo, al lado de un árbol.

Es cierto que a veces vemos la paja en el ojo ajeno y no nos damos cuenta de nuestras propias contradicciones.

Blog Action Day II

2008-10-15T11:13:00.004+02:00

This is the second year I have written for Blog Action Day. This year Poverty is the main issue. I think there's a lot to write about it but let me just ask a "simple" question. We've heard a few times now that there's enough food to feed the whole world and there are enough resources to erradicate poverty. And my question is:

WHY IS TAKING US SO LONG?

WE ARE PART OF THE SOLUTION! WE CAN MAKE A DIFFERENCE!

Reunión de vecinos

2008-10-14T19:07:00.006+02:00

Las reuniones de vecinos suelen ser encuentros en los que se tratan temas que incumben a la comunidad de personas que viven en un mismo bloque, urbanización... A veces se asiste a ellas más por un sentido del deber que por otra cosa ya que por lo general no suelen ser una de esas ocasiones cuya llegada se espera con impaciencia e ilusión.

Hace un par de días en nuestro edificio nos reunimos unos cuantos vecinos y algunos amigos, pero no para debatir ni acordar nada sino simplemente para contar y escuchar cuentos. Sentados cómodamente en el suelo con cojines y mantitas, creamos un espacio especialmente acogedor en el que no faltaron el té ni los postres caseros para compartir. ¡Para sentirse como en casa! Cada uno -de forma libre y espontánea- podía contar alguna historia o cuento mientras los demás escuchábamos con interés y atención.

Desde aquí un agradecimiento a los vecinos del 4º 5ª que tuvieron la iniciativa de proponer la original velada. Si duda una idea diferente para un domingo por la tarde, una reunión de vecinos de esas que a uno le quedan ganas de repetir.

Per donar i per vendre

2008-10-13T15:51:00.009+02:00

Avui he anat al dentista. Ha estat una visita ràpida, jo diria que no he estat més de 2 minuts. A la sortida, he passat per recepció per entregar la targeta de la mútua i pagar amb uns quants bitllets d'aquells que fa mal deixar anar. He obert el moneder per buscar la targeta i, després de remenar una mica, l'he deixat al mostrador mentre feia un comentari sobre la quantitat de carnets i targes que habitualment portem a sobre, la meitat de les quals no les fem servir gairebé mai. La senyora que m'atenia l'ha agafat i ha fet un primer intent de passar-la per la màquina. Com que li donava un error, ho ha tornat a intentar i tampoc no hi ha hagut sort. Ha anat provant durant una estona i res de res. La sorpresa ha estat quan m'ha dit: -Ja sé perquè no funciona, m'has donat una targeta que no és!- Me l'he mirat amb sorpresa i efectivament tenia tota la raó del món. M'havia confós i per error li havia donat la targeta de l'assegurança del cotxe, que és del mateix color blau.

Pot ser que tot hagi estat un petit lapsus propi d'un dilluns a primera hora del matí, però més aviat crec que és una prova que reafirma el meu comentari innocent sobre la quantitat de carnets i targes que habitualment portem a sobre. Per donar i per vendre! Això sí, anem pel món ben documentats!

Benvingut de nou, valent!

2008-10-07T19:25:00.014+02:00

Només falten 24 hores per poder fer-te una bona abraçada. De fet tu ja fa estona que ets dalt d'un avió i que has començat el llarg viatge de tornada. Poc a poc el país en el qual has viscut i treballat en els darrers mesos anirà quedant enrere, però només serà una distància física perquè el record de l'experiència viscuda a Nova Zelanda sempre més formarà part de tu.

-Ànim, valent! - eren les paraules que et deia quan marxaves. No sé si els ànims et feien gaire falta, però de valent ho has estat molt! No has deixat que les incerteses et fessin enrere així que ara et dic ben orgullosa: -Benvingut de nou, valent!-

Aquí ja saps que t'hem trobat a faltar, però ara pensem... només falten 24 hores per poder fer-te una bona abraçada!

¿Qué quieres ser de mayor?

2008-10-06T18:37:00.014+02:00

Quizá no es una visión especialmente positiva del hecho de crecer y hacerse mayor, pero puede servir para reflexionar.

Entusiasme contagiós

2008-10-06T15:42:00.017+02:00

Tot just fa una setmana gaudia de l'agradable escalforeta del sol mentre llegia asseguda en un banc del parc de davant de casa. En un moment determinat vaig aixecar la mirada i vaig veure que la meva veïna Núria em saludava des de la finestra. Poc després va baixar al parc i em va parlar d'un curs que just acabava d'iniciar-se. Vaig estar-hi pensant i després d'algunes trucades i correus electrònics aconseguia afegir-me al curs.

El docent va començar la sessió establint un objectiu ben clar: finalitzar el dia veient la realitat amb uns altres ulls. Un objectiu ambiciós, però factible -com vaig poder comprovar-. Vuit hores de classe plenes de reflexions, uns/es companys/es molt propers/eres i un docent amb una àmplia experiència, un divertit sentit de l'humor, un indiscutible esperit crític, una admirable capacitat per transmetre i un entusiasme contagiós! Tot plegat... una bona combinació!

Publicitat excessiva

2008-09-30T12:21:00.014+02:00

Fa una estona fullejava una revista de les que habitualment no consumeixo. M'he sorprès davant la quantitat d'anuncis i per curiositat m'he entretingut a comptar les pàgines dedicades exclusivament a la publicitat de diferents marques. Ni més ni menys que 98 pàgines completes i això sense comptar els anuncis lleugerament més subtils. És una mica excessiu, no?

Cuentacuentos

2008-09-26T00:48:00.005+02:00

Ayer pasamos parte de la tarde escuchando cuentos en un conocido parque de la ciudad, eran cuentos asiáticos. La chica que contaba los cuentos lo hacía con gracia y entusiasmo e iba adecuadamente vestida para la ocasión. Estaba lleno de niños de corta edad y de jóvenes padres y madres que disfrutaban de una actividad muy familiar. Las historias eran interesantes, algunas divertidas y simpáticas. Disfruté dejándome transportar por las palabras que escuchaba, pero lo más especial de todo fue observar las sorprendentes reacciones de los niños y admirar su auténtica espontaneidad.

El pas del temps

2008-09-25T23:56:00.010+02:00

He encès la televisió mentre mirava de deixar la cuina una mica presentable. He fet una mica de repàs pels diferents canals i m'he aturat al Canal 33 on parlaven de les diferències entre el cervell dels homes i el cervell de les dones. El tema és prou interessant en si mateix, però encara ha estat més interessant descobrir que un dels convidats era un professor de Psicopatologia que vaig tenir a la universitat, ara ja fa uns quants anys. De seguida l'he reconegut, m'ha vingut el seu nom al cap i m'ha sorprès descobrir que no ha canviat gens, com si el temps no hagués passat per ell. Gairebé diria que l'he vist més afavorit!

La seva intervenció ha estat realment excel·lent. De fet considero que és una persona amb uns coneixements impressionants de la matèria, així que suposo que és un orgull haver-lo tingut com a professor, tot i que he de dir que a classe ens feia patir molt! Era d'aquells professors que et feia estar amb una tensió constant des que entrava per la porta, de fet jo crec que començàvem a sentir cert nerviosisme el dia anterior!

La veritat és que m'ha agradat veure'l de nou, encara que hagi estat per la petita pantalla. És curiós, però diria que l'he sentit més proper que en aquells dies. M'ha agradat escoltar-lo, però sobretot, veure'l somriure! A la universitat no era una cosa gaire habitual en ell, o igual sóc jo que no ho recordo. Potser per això fins i tot m'ha semblat més jove i tot!

Tardor

2008-09-22T16:55:00.007+02:00

Avui comença la tardor i ho fa amb pluges i un dia gris i apagat. Aquest any estreno i dono la benvinguda a la nova estació amb un refredat que espero que no trigui gaire a marxar.

Fa dies que començàvem a sentir l'arribada de la tardor. Hi ha gent que diu que és la millor estació de l'any, altres troben que és un moment més aviat trist. Jo no sé en quin lloc la situaria, però crec que és una època que té el seu encant.

Si he d'escollir una imatge de tardor em quedo amb el contrast de colors que ens regalen els arbres. Potser és una imatge molt típica i poc original, però trobo que és d'una especial bellesa.

Se m'ha fet curt

2008-09-19T01:30:00.001+02:00

En els darrers dies m'han coincidit diverses trobades, dinars, reunions socials... amb companys de feina, gent amb qui he compartit vivències, amics de fa molts anys... Després de l'estiu sembla que és moment de retrobaments.

Ara tot just he tornat d'un sopar i de cami cap a casa feia una mica de balanç. Realment he gaudit molt dels encontres d'aquests dies i, tot i que cadascun d'ells ha estat ben diferent, l'element en comú és que se m'han fet curts. Diuen que és bon senyal quan el temps passa ràpid. Per mi la bona companyia i sentir-se a gust són els elements que fan la gran diferència.

Petits moments I

2008-09-18T00:14:00.015+02:00

Fa una estona em disposava a escriure sobre els petits moments. La dolça nit, el desitjat silenci, la càlida flama d'una espelma, l'agradable brisa d'un estiu que ja s'acaba... són alguns dels elements que m'han inspirat. Durant un segons he sentit que m'omplia la calma i m'ha vingut de gust plasmar un d'aquells instants que, sense ser extraordinaris, tenen un encant especial... sobretot quan se'n pren consciència i un simplement s'atura a assaborir.

Ha estat tot just seure a escriure i la tranquil·litat s'ha vist interrompuda per un petit incident que no m'esperava pas. De sobte he començat a sentir que queia aigua del sostre del lavabo. Precisament ara? Al final no ha estat res important, només un accident tècnic amb la rentadora dels meus veïns.

Malgrat el petit parèntesi inesperat he pogut tornar a la calma i ara encara aprecio i gaudeixo més d'aquest petit moment.

The adventure of life

2008-09-14T10:03:00.004+02:00

Su turno

2008-09-10T18:54:00.009+02:00

Llego a las oficinas de la Dirección General de Tráfico con el objetivo de renovar un permiso de conducir que en contadas ocasiones he desenpolvado de su cajón.

Esperaba encontrar gente, pero no toda aquella multitud. ¡Buf! He tardado un poquito en averiguar a qué mostrador me tenía que dirigir y una vez allí casi desisto al ver toda la gente que había esperando. Pulso el botón para coger mi turno. Miro la pantalla: ¡faltaban más de 70 números! Estaba considerando la opción de echarme para atrás y hacer la gestión por correo, cuando inesperadamente se me acerca un chico y me ofrece su número. Me dice: - toma, ahora te queda un pelín menos. De repente pasaba a tener menos de 10 personas por delante. Tuve el tiempo justo de darle las gracias al muchacho y de preparar toda la documentación para hacer la gestión correspondiente. En un momento tenía mi permiso provisional en las manos.

Resulta curioso que justo ayer yo hiciera algo muy parecido. Estaba en la oficina de Correos y cuando ya casi era mi turno cambié de opinión. Antes de irme le di mi número a una señora con la que había estado hablando mientras esperaba. Le ayudé a rellenar un formulario y me acabó contando su delicada situación familiar. No tiene más importancia, pero resulta curioso como a veces en la vida uno recibe incluso más de lo que da.

Qui no corre, vola!

2008-09-08T16:35:00.011+02:00

Avui sembla que s'ha obert el període d'inscripció per a cursos, tallers i altres activitats de centres cívics, escoles de formació... i, per tant, és un dia de llargues cues. Jo sempre que puc miro de fer alguna "activitat extraescolar" i ja estic habituada a les llargues esperes. Cal anar amb paciència i no sorprendre's si resulta que el curs que et feia gràcia ja està ple quan arriba el teu torn.

Trobo que és positiu que la gent tingui ganes de formar-se i de mantenir-se actiu. A vegades, però, em dóna la sensació que la gent surt de sota les pedres i que per a qualsevol activitat hi ha desenes de persones interessades que, no només van a inscriure's el primer dia de matrícula sinó que hi van un parell d'hores abans per assegurar-se plaça. Qui no corre, vola!

El que és clar és que serem un país de persones ben formades!

Vignettes of love IV

2008-09-04T11:15:00.014+02:00

- Grrr... That might change a few things! Have I ever told you that I like planning things in advance?
- I think I noticed it a long time ago but thanks for reminding me.

Ni gota d'aigua

2008-09-03T00:36:00.014+02:00

La manca d'aigua és un problema greu, molt greu. Aquí fa uns mesos que es van començar a prendre algunes mesures. L'ordenança pública va tenir certa polèmica, però almenys sembla que comencem a prendre certa consciència.

Davant de casa hi ha una espècie de parc i al mig hi ha com una mena d'estany. És força gran i fins fa uns mesos sempre era ple d'aigua fins dalt. De tant en tant el buidaven per netejar-lo i el tornaven a omplir. Els diumenges algú hi feia navegar el seu veler teledirigit i de tant en tant algun gos s'hi remullava. He de dir que des de casa la imatge era relativament privilegiada, però massa litres d'aigua.

Ara fa mesos van buidar l'estany i ja no l'han tornat a omplir. La imatge és ben diferent: una mena de piscina de ciment i ni una gota d'aigua. Trist, però necessari. La part positiva de tot plegat és que l'estany buit s'ha convertit en un espai de jocs on cada tarda els nens del barri hi juguen encantats. Han descobert un excel·lent camp de futbol, una meravellosa pista de patinatge i un magnífic lloc per córrer i saltar sota la mirada d'uns pares que ja no pateixen per si els nens cauen a l'aigua.

És un estany sense aigua, però torna a ser un espai ple de vida. Acabo, però, amb les paraules amb les quals encapçalava aquest escrit: la manca d'aigua és un problema greu, molt greu.

Converses d'ascensor

2008-09-02T23:20:00.006+02:00

Sovint es diu que les converses d'ascensor solen ser típiques i poc trascendentals. La majoria de vegades s'acaba parlant de la calor que fa o del fred que pela... El temps és un tema fàcil i recurrent que, encara que no sigui gaire original, habitualment ajuda a fer passar millor la certa incomoditat que genera coincidir amb persones desconegudes en un espai tan reduït. Tot i optar per la meteorologia com a tema de conversa, hi ha moments en que sembla que el nostre 3r pis s'ha convertit de sobte en un 8è, o que l'oficina cada cop està més a prop del món celestial.

L'altre dia vam pujar a l'ascensor amb un senyor que feia cosa de segons que acabàvem de conèixer, però aviat ens vam endinsar en una interessant conversa que ens va captivar tant que vam trigar a adonar-nos que cap de nosaltres havia pitjat cap botó i que per tant l'ascensor no es movia del lloc. D'entrada sembla una situació una mica absurda, però vam riure una mica i vam seguir xerrant. Això sí, ara ja en moviment.

La conclusió és que les converses d'ascensor poden ser diferents. És clar que tampoc no cal passar a l'altre extrem i pretendre fer dels ascensors espais de trobada o de reunió social (llegir en to innocent).

Bons propòsits

2008-09-01T10:09:00.015+02:00

Per molts les vacances queden enrere, per alguns els viatges inoblidables ja formen part de la història personal... i comença el mes de setembre. Un mes que marca l'inici del nou curs escolar i -com molta gent diu- la tornada a la realitat.

Igual que a principis d'any, setembre és un moment de bons propòsits. Hi ha qui intentarà ser constant amb el gimnàs, qui mirarà d'estudiar anglès, qui procurarà estalviar una mica... Bons propòsits de tota mena, tot i que sembla que alguns són molt populars i comuns a una gran part de la població.

A veure si el proper setembre la llista és diferent, i no per haver desistit, sinó per haver aconseguit allò que ens havíem proposat! Ànim, que tot és possible!!! O gairebé tot!

Colecciones y fascículos

2008-08-30T19:21:00.013+02:00

Septiembre está a la vuelta de la esquina y una de las señales evidentes que anuncian su llegada son los incalculables anuncios de colecciones y fascículos. Cada año el mismo bombardeo, pero eso sí, cada inicio de curso aparecen nuevas ideas para coleccionar, muchas de ellas bastante curiosas.

Algunas personas puede que se encuentren ante un verdadero dilema este próximo domingo y como la primera entrega siempre tiene un precio tan tentador y aparentemente tan asequible para todos los bolsillos...

Respetando gustos y voluntades, tengo que decir que a mí la lluvia de anuncios me parece realmente excesiva.

Penguins crossing

2008-08-13T15:13:00.009+02:00

I'd say this is not the most common traffic sign that you would find on a road. Unless you are driving around New Zealand!

It's good to know that the penguins usually arrive back to the beach at 17:55h. That is the time to get home and relax for the night after swimming all day trying to find food. But before going to bed they seem to enjoy a chat with the other penguins of the colony - perhaps they are explaining to each other how the day went?

They're really cute animals and quite punctual too!

Troballes

2008-08-13T14:00:00.020+02:00

A finals de l'any passat vaig perdre el meu carnet d'identat. Sempre hi ha una primera vegada per tot. Havia passat el dia amunt i avall. Me'l van demanar quan vaig anar a fer una gestió en un organisme oficial. El meu error va ser no desar-lo on sempre amb l'objectiu de no alentir la cua que hi havia darrere meu. Me'l vaig posar provisionalment a la butxaca del pantaló. No hi vaig pensar més fins que el vaig voler mostrar a l'hora de fer una compra amb targeta de crèdit. On era? L'havia perdut, ni rastre del carnet a la cartera, tampoc al bolso, ni al pantaló... Vaig tornar a anar a tots i cadascun dels establiments on havia estat durant el dia i vaig tornar a recórrer el mateixos carrers, que no eren pas pocs. Finalment em vaig donar per vençuda i vaig anar a notificar-ho a la comissaria més propera.

Al cap de poc, havent perdut tota esperança, vaig anar a fer-me el carnet de nou i tornar a anar documentada pel món. Sempre fa una mica de mandra endinsar-se en les tedioses gestions burocràtiques, però igualment hagués hagut de renovar-lo en poc més de tres mesos, quan el DNI perdut caducava.

Fa uns deu dies vaig rebre una carta. El remitent: Oficina de Troballes. Tot just havia tornat de vacances i vaig obrir amb curiositat el sobre misteriós. Sorpresa! Em retornaven el carnet que un dia vaig perdre! Pel que em notificaven sembla que l'havia perdut al metro. Sempre està bé saber-ho. Tot un detall que me l'enviessin, tot i que el procés s'ha allargat una mica més del que seria desitjable. Vuit mesos per recuperar un carnet que en fa cinc que va caducar i ara em serveix de poca cosa més que de simple record. Tot i així s'agraeix que algú es molesti a fer arribar allò que un ha perdut.

Vignettes of love III

2008-08-07T13:27:00.007+02:00

- How about living on a boat?
- What? No way! I'm sorry but it just doesn't appeal to me.
- Ok, what about a campervan?
- Well... if you had asked me this question some time ago then my answer would also have been no way, but now that I just had a great experience traveling for a few weeks in a great mobile home... I could even think about it.
- Good! My strategy seems to be working then!

Un país de postal!

2008-07-31T12:47:00.017+02:00

Tot just acabem d'arribar de Nova Zelanda i es fa difícil descriure l'experiència. Ha estat simplement FANTÀSTIC!

Nova Zelanda és un país ple de contrasts, amb paisatges espectaculars i on la natura sorprèn a cada instant. Certament no és gens fàcil plasmar amb paraules tanta bellesa! És un país DE POSTAL! Llàstima que estigui ben bé a l'altra punta del món. Això sí, les hores de vol i la inversió econòmica tenen una gran recompensa! Una vivència INOBLIDABLE!

Tot arriba

2008-07-08T00:00:00.007+02:00

Hi ha coses que es fan esperar,
però al final arriben.
I hi ha coses que arriben
sense esperar-les.
A gaudir de les vacances!
Els meus millors desitjos per tots vosaltres!

Un sillón en el rellano

2008-07-06T21:26:00.017+02:00

Hace algunos meses, de la noche a la mañana apareció un sillón en el rellano. Podría ser que alguien hubiese tenido el detalle de ofrecer al resto de vecinos un lugar donde poder sentarse y descansar con tranquilidad, pero esta hipótesis rápidamente perdía todo fundamento.

Se adivinaba que el sillón un día había sido de color blanco y no del tono amarillento que tenía entonces. Había generosas manchas de grasa y algún que otro agujero. Realmente estaba para tirar, restaurar o reciclar de alguna forma. Lo más probable es que el dueño había querido deshacerse de él, pero se equivocó de lugar. I allí se quedó el sillón durante meses.

Hace algunos días, volviendo del trabajo, noté algo diferente. El sillón no estaba. Supongo que algún vecino había decidido terminar el proceso que un día alguien dejó a medias. Menos mal que no todo el mundo deja en el rellano aquello que ya no quiere. La verdad es que se agradece.

La vareta màgica

2008-07-05T22:42:00.024+02:00

Fa un parell de dies vaig presenciar una escena que em va fer gràcia. Els protagonistes: una mare i el seu fill d'uns 5 anys aprox. El lloc: l'ascensor d'una estació de tren.
Tot just pujar a l'ascensor el nen va començar a fer una rebequeria. Cridava i ho feia amb aquella entonació que no cal descriure.

- Mamaaaaa, per què no anem a casa? Vull anar a casaaaaaa! Estic cansaaaaat!!!
- Estem anant a casa, fill. No tinc una vareta màgica que ens porti a casa només fent "tinggg".
- I per què no tens una vareta màgica? Jo vull anar a casa. Vull anar-hi ara mateix!
- I tu? Que tens una vareta màgica, fill? -El nen es va mirar la seva mare estranyat amb aquella pregunta.
- No, no en tinc cap. -Va respondre amb resignació.
- Jolín! I per quèèè? Com és que no tens una vareta màgica? Jo vull anar a casa!!! - Va fer la mare imitant la rebequeria inicial del nen. Llavors ell es va quedar mut. En un instant havia entès que el seu comportament no havia estat el més adequat.

A l'ascensor tots somrèiem dissimuladament per sota el nas i miràvem la mare amb admiració.

Curiositats

2008-07-03T15:10:00.017+02:00

Diumenge fèiem en tren el tram final del trajecte després de passar fora el cap de setmana amb unes amigues. El tren anava ple a vessar. Els passatgers feien cara de cansats i semblava que, igual que nosaltres, tenien ganes d'arribar a casa.

De sobte un anunci per megafonia. Tothom escoltant en silenci. Suposo que tots vam imaginar que hi havia alguna incidència, però pocs segons després vam descobrir que sorprenentment no es tractava de cap averia ni cap retard. El maquinista només volia anunciar-nos que la selecció espanyola de futbol acabava de marcar un gol. Immediatament tothom va respirar alleugerit, no sé si pel gol o bé per l'absència de problemes.

Com deia una de nosaltres, resulta ben curiós que Renfe notifiqui un gol gairebé en temps real i que, per altra banda, la informació escassegi davant de les freqüents incidències que afecten la xarxa ferroviària, encara que siguin centenars els passatgers que queden "penjats" de forma interminable.

Tan difícil és?

2008-07-02T20:24:00.012+02:00

Sempre he tingut entès que davant d'unes escales mecàniques el més correcte és col·locar-se al lateral dret per tal de no obstaculitzar el pas a la gent que vol anar més de pressa. Pensava que era una norma d'educació universalment coneguda, però cada dia que passa tinc més evidències de que encara estem a anys llum.

No sé si la gent que no té en compte aquesta norma de cortesia és per desconeixement o si és simplement perquè passen de complir-la i es planten allà on els ve de gust en aquell moment. És igual si es fa un tap impressionant o si aquell que vol anar més ràpid ha d'anar avançant fent ziga-zaga i demanar permís constantment per tal de poder passar.

Realment no sembla tan difícil, però potser és demanar masa.

Canvis

2008-07-01T19:21:00.011+02:00

El proper mes farà un any que vaig començar aquest blog. Quan vaig escollir el disseny inicial vaig pensar que seria una qüestió provisional, que l'aniria canviant al llarg dels mesos, però ha anat passant el temps i fins ara no havia fet cap canvi. L'absència de modificacions és més atribuïble a la manca de temps que a cap altra cosa. Tenint en compte que sovint em trobo amb dificultats per trobar un moment per seure i escriure quatre ratlles...

Avui he tingut una estoneta per dedicar-m'hi. He fet algunes proves i he decidit fer alguns canvis, de moment només a nivell de colors. No sé si queda igual, millor o pitjor que abans, tan se val. Crec que ara el blog té un aspete més estiuenc, però en definitiva l´únic objectiu era donar-li un aire una mica diferent.

A vegades els canvis poden ser més o menys encertats, però jo crec que està bé provar. I més en un tema com aquest que és tan poc trascendent. Si a algú no li agrada que no perdi l'esperança, a veure si a la propera tenim més sort!

Rebaixes

2008-07-01T17:28:00.010+02:00

Avui han començat les rebaixes d'estiu. Normalment no ho tinc gens present i si he d'anar a comprar alguna cosa em desperto unes quantes setmanes tard, quan tothom que no és com jo ja ha arrasat les botigues i no queda pràcticament res. Confesso que no m'agrada anar a comprar, ja sé que sóc una mica estranya, ho tinc assumit.

Avui he estat una estona al centre, havia de fer unes gestions i he aprofitat per mirar un parell de coses per un viatge. Hi havia molta gent, però imaginava que seria pitjor. Potser és qüestió d'aquesta crisi econòmica que sembla que està afectant, potser la gent comença a fer un consum més responsable, potser ha estat simple coincidència o potser totes les corredisses i la compra de grans gangues s'ha fet a les 10 del matí.

Etapas

2008-07-01T16:05:00.008+02:00

A lo largo de la vida uno va pasando por diferentes etapas. Cuando se agota una etapa, empieza otra que -a su vez- puede que también termine, iniciándose una nueva... Es como si uno fuera cerrando y abriendo puertas a lo largo del camino. A veces uno escoge cerrar esas puertas de forma voluntaria y decide abrir las siguientes con curiosidad y energía. En otras ocasiones uno no hace los cambios por elección propia, pero sigue hacia adelante con esperanza. A menudo se convive con la incertidumbre de lo que aún está por llegar, pero es importante no dejar que el presente se escurra sin más.

Seguramente la opción óptima es procurar vivir al 100% cada momento, aprendiendo y sacando lo mejor de cada instante y -si hay un final- abrir la siguente puerta con confianza, ilusión y ganas de seguir caminando.

La nit de Sant Joan

2008-06-23T16:41:00.020+02:00

Diuen que la nit de Sant Joan és una nit màgica i són moltes les maneres possibles de celebrar-la: a casa amb els amics, al voltant d'una foguera, a la platja, a la muntanya, al carrer, al llit... qualsevol opció és bona. El que sembla que no hi poden faltar són les tradicionals coques i els populars petards. Si hagués d'escollir entre aquests dos elements em quedaria amb les coques.

Els petards no em diuen res, més aviat al contrari. Reconec que és un costum molt arrelat i, tot i que jo no li trobo massa sentit, l'accepto amb resignació.

La meva pregunta és: cal estar sentint petards durant tot el mes de juny?

Ànim, valent!

2008-06-20T21:01:00.009+02:00

Ara fa just deu dies t'acompanyàvem a l'aeroport per dir-te adéu i desitjar-te el millor en aquesta nova aventura ben bé a l'altra punta del món. Segurament no ho volies demostrar massa, però suposo que senties pessigolles a l'estómac i en més d'un moment et devies preguntar si era la decisió correcta. Conec força bé la sensació.

Quan jo vaig marxar a viure un any a Irlanda vaig tenir els meus moments de dubte, m'enfrontava a un munt d'incerteses. He de dir que fins que no vaig ser a l'avió no vaig ser plenament conscient de que allò anava de debò. Alguna gent em preguntava què se m'hi havia perdut a Irlanda i em deia que era molt valenta. Un cop dalt de l'avió vaig pensar que potser sí que havia tingut certa valentia. Un cop allà hi va haver moments per tots els gustos, però quan miro enrera tinc el ple convenciment de que va ser una de les millors decisions que he pres mai i una experiència que no canviaria per res del món.

Ara et toca a tu, germanet! Tu has escollit un destí més llunyà i sé que ha estat una decisió atrevida i molt valenta. Ara sóc jo qui et dic: ÀNIM, VALENT!

Fent anys

2008-06-20T20:10:00.012+02:00

Fa pocs dies vaig fer anys. Una altra vegada. Dic una altra vegada perquè l'any ha passat volant!

L'any passat vaig voler celebrar l'aniversari de forma diferent. Pocs dies abans vaig decidir organitzar una festeta que jo definiria com a alternativa. Potser no sóc la persona més adequada per valorar el resultat amb objectivitat, però diria que va anar prou bé i que tothom va estar força a gust. Per mi era tot un repte! L'èxit l'he d'agrair a tots els que em vau voler acompanyar. Sempre en guardaré un record ben entranyable.

Aquest any no em vaig plantejar res especial, em venia de gust alguna cosa tranquil·la. Tot i així vaig tenir sorpreses ben agradables i -un any més- va ser un gran plaer rebre tantes felicitacions, abraçades, petons, trucades, missatges...

Des de fa temps tinc ben clar què és el millor de fer anys. Amb aquestes ratlles aprofito per donar-vos les gràcies a tots i a totes de tot cor. Comptar amb vosaltres és el millor regal!

El plaer de riure

2008-06-12T21:59:00.016+02:00

M'ha agafat un atac de riure, no ho he pogut evitar. Parlava per telèfon amb una gran amiga, a mitja conversa ella ha tingut un lapsus que ha resultat molt graciós i he esclatat a riure com feia temps que no ho feia. És important dir que ella reia tant o més que jo. Sinó no hagués estat pas el mateix. No desvetllaré el lapsus perquè l'amistat és l'amistat, però crec que l'anècdota d'avui donarà joc per molt de temps.

Ara ja fa estona que he penjat el telèfon i segueixo amb un somriure als llavis. Ja estava de bon humor, però ara encara ho estic més. Ja ho diuen que riure és terapèutic. I jo afegeixo: és un gran plaer! Per què a vegades ens n'oblidem?

Bicicletada

2008-06-12T19:12:00.011+02:00

En general no sóc gaire amiga de les aglomeracions de gent, però podríem trobar algunes excepcions. Segurament és difícil veure'm un dissabte a la tarda comprant al centre de la ciutat, però per exemple no em fa res endinsar-me en una massa de gent sobre rodes. És ben al contrari, m'agrada i em fa sentir part d'un col·lectiu amb un interès comú. M'explicaré una mica més perquè igual podria semblar que m'encanten els embusos de cotxes o quelcom similar i la veritat no és això.

Diumenge al matí es va celebrar a Barcelona la "Festa de la Bici i els Patins". Era una trobada oberta a tothom: grans, petits i mitjans. L'objectiu: recórrer junts els carrers de Barcelona en bicicleta, patins, patinet o qualsevol altre mitjà de trasnport similar. Era entranyable veure famílies unides fent anar els pedals, parelles patinant de forma totalment coordinada i compassada com si d'una dansa es tractés, pares empenyent cotxets amb criatures, gossos observant la festa des del portaequipatges de la bicicleta... Tot plegat un moment per gaudir i una imatge per recordar.

Recurs infal·lible?

2008-05-27T20:17:00.012+02:00

Tot tornant de fer unes gestions pel barri, he passat per davant d'una perruqueria. Al rètol hi deia: Junior Look. En l'actual era de culte a la joventut un nom com aquest no sorprèn, però en aquest cas el significat era literal.

A través del vidre s'hi veia una nena d'uns 5 anys asseguda en una espècie de tamboret supersònic de color vermell intens. La petita estava completament immòbil i tenia els ulls clavats en una gran pantalla plana que penjava de la paret i que li quedava a menys d'un metre de distància. Estava veient uns dibuixos animats. No sé si m'hauria de sentir orgullosa, però he reconegut aquelles fruites de braços i cames i d'accent inconfusible: el plàtan, la pinya... A la meva època ja feien aquests dibuixos, però mai no els havia vist a la perruqueria. Encara no era tan comú el recurs infal·lible de la pantalla per entretenir els nens a l'hora de tallar-los els cabells i a l'hora de tantes altres coses...

Al fondo a la derecha

2008-05-23T18:39:00.008+02:00

Todos sabemos que en los bares, restaurantes y otros establecimientos similares los servicios suelen estar al fondo a la derecha. No sé si debe haber una razón que lo justifique, pero -según mi experiencia- parece que es una realidad. Cuando uno pregunta por el lavabo las probabilidades de obtener la respuesta típica y tópica son bastante elevadas, pero aun así la mayoría de veces uno hace la pregunta de rigor, aunque sólo sea a modo de confirmación.

Hace unos días, en una cafetería vi un cartel de madera colgado en una de las puertas que parecía responder a la pregunta. El cartel simplemente decía: "¡ES AQUÍ!". A pesar de lo explícito del mensaje acabé preguntando a una de las dependientas para asegurarme de que no me metía en la cocina o en algún otro espacio autorizado exclusivamente al personal del local. Debo admitir que el recurso es original, pero igual no han conseguido evitar que decenas de clientes dejen de hacer la misma pregunta una y otra vez.

Restaurante para dos

2008-05-21T18:17:00.009+02:00

Pedir una mesa para dos en un restaurante es algo bastante común. Lo que quizá no es tan habitual es pedir un restaurante para dos.

Hacía días que habíamos decidido salir a cenar. El lugar lo escogimos más bien por proximidad y por probar algo nuevo, pero no teníamos ningún tipo de referencia. Hay que decir que era un martes por la noche y era más bien pronto. Desde la calle se veía poco más que una barra de bar y era imposible adivinar si había mesas libres. Entramos y un amable y joven camarero nos recibió y nos acompañó hacia el interior. Fue entonces cuando nos dimos cuenta de que éramos los primeros clientes de la noche. Era algo inevitable sospechar y dudar de si habría alguna razón oculta que justificara la ausencia de comensales, pero decidimos no juzgar antes de tiempo y disfrutar de la velada. Cuando ya estábamos terminando el segundo plato llegamos a la conclusión de que habíamos sido los primeros y también íbamos a ser los únicos.

El lugar era acogedor, el servicio fue muy correcto, la comida de calidad y el precio más o menos asequible. A pesar de que el comedor estuviera vacío no nos sentimos atosigados. Obviamente los camareros estaban algo pendientes de nosotros, pero sin llegar a incomodar.

Cuando estábamos con los postres, el cocinero -con su inconfundible uniforme blanco- salió de la cocina. No dijo nada, pero dirigió la mirada hacia nosotros. No sé si la actividad habitual del restaurante es parecida todos los días (si fuera así no creo que el negocio pueda sostenerse mucho tiempo), pero sé que esa noche de martes el cocinero pudo cocinar y hubo alguien que disfrutó de sus platos. Igual se sintió algo más realizado que otros días o quizá no, quién sabe.

Cuando empezó a ir bien

2008-05-20T18:26:00.012+02:00

La semana pasada tuve la oportunidad de ir -muy bien acompañada- a un concierto de un conocido cantautor. No puedo decir que sea una admiradora incondiconal, pero me resulta agradable escucharle, tanto cuando canta como cuando habla. Sus canciones suelen tener mensaje y me da la sensación de que es una persona sensata, de espíritu crítico, con gran sensibilidad y buen sentido del humor.

El concierto tuvo lugar en un gran auditorio, pero uno podía llegar a sentirse como si estuviera entre amigos. El público reconocía con facilidad los primeros acordes de cada canción y tarareaba orgulloso cada uno de los temas, incluso los más nuevos. De vez en cuando los focos iluminaban y daban protagonismo a lo que realmente parecía una alfombra de gente, eran instantes muy emotivos.

Entre canciones, el artista regalaba algún comentario o contaba alguna anécdota. Hubo un momento en que dijo algo así como "cuando las cosas empezaron a ir bien hace 14 años...". Y entonces yo empecé a pensar como debía ser su vida antes de que "las cosas empezaran a ir bien". Seguramente el camino no había sido nada fácil, igual nunca llegó a imaginar tal éxito... Yo misma me preguntaba si es posible describir con palabras la emoción de escuchar centenares o incluso miles de personas cantando con entusiamo lo que uno un día compuso con poca más compañía que una guitarra.

Com dues gotes d'aigua

2008-05-05T17:47:00.016+02:00

S'assemblen com dues gotes d'aigua. No hi ha dubte que són bessons. Ara ja fa uns mesos que els conec i encara no els acabo de distingir. No només em passa a mi.

Tot i que anava força atrafegada, avui he estat parlant una estona amb un d'ells i -durant la conversa- em comenta que just és el seu aniversari. El felicito convenientment i em centro de nou en el que estava fent. Amb l'altre germà, tot i que també era per allà, avui no hem intercanviat gaires paraules. Hi ha coses que són evidents, però he de reconèixer que ha passat una estona abans no m'he adonat que m'havia quedat a mitges. Felicitar-ne un i a l'altre no dir-li res...? Lleig, ho sé...! Simplement no hi he pensat.