L'agenda

Diumenge passat vaig dinar amb tres amigues. En un moment donat una d'elles va anunciar tota cofoia que ja tenia agenda per l'any 2011 i ens la va ensenyar amb satisfacció i orgull. Abans de comprar-la havia recorregut pràcticament totes les llibreries del poble on viu. Es pot dir que havia fet tot un estudi de mercat i, per tant, la compra no era fruit d'un impuls, sinó que  la decisió havia estat més que meditada.

La veritat és que el "tema agendil" és tot un món i cadascú té les seves preferències. La gent normalment sap què és el que vol quan busca una agenda i això que les possibilitats són infinites: mida gran, mida mitjana, mida petita; dia vista, setmana vista, mes vista; amb anelles o sense ; format horitzontal o vertical; tapa dura o tapa tova, en català, en castellà...; amb espai extra per anotacions o sense, amb possibilitat de recanvi de fulls o d'un sol ús... Segurament l'agenda pot arribar a dir  molt d'un mateix.

Jo fa molts anys que funciono amb agenda. De petita i adolescent la reservava principalment pels assumptes escolars i acadèmics, però ara ja fa molts anys que li dono un ús molt més ampli. Tinc força clar el tipus d'agenda que em va bé i amb el temps he anat desenvolupant un sistema molt personal que m'ajuda a organitzar i planificar els diferents àmbits de la meva vida. Normalment  la compro al mateix lloc. M'agrada anar amb temps i poder estudiar les diferents opcions amb calma, tot i que gairebé sempre acabo essent fidel a la mateixa marca, és la que em resulta més pràctica. 

Aquest any, però, no puc dir el mateix! Fa més d'un mes que tinc l'agenda del 2011 a casa, però quan la vaig comprar encara no tenia el tema de l'agenda en ment, ni  la vaig comprar al lloc de sempre, ni és de la mateixa marca, ni vaig estar estona mirant les diferents opcions! No sé si la nova agenda m'anirà igual de bé o, qui sap, potser fins i tot em va millor! Ja m'agrada que aquest any la decisió hagi estat totalment espontània! No sé si el canvi deu voler dir alguna cosa...

Imatges tendres

L'altre dia anava a la feina en metro. En una de les parades va entrar un senyor gran, jo li feia uns 80 anys. Duia un braç enguixat i un cabestrell casolà li penjava del coll. Li quedaven els dits al descobert, uns dits arrugats, propis d'algú que ha hagut de treballar molt al llarg de la vida. Amb ells subjectava dues roses vermelles embolicades amb una modesta paperina de paper de diari. L'home va seure amb certes dificultats, li costava mantenir l'equilibri. Semblava cansat, però -alhora- il·lusionat.

Potser no hi ha res d'especial, però a mi em va semblar una imatge tendra que em va fer volar la imaginació. On anava? Com s'havia trencat el braç? Per qui serien aquelles roses que agafava amb tanta delicadesa?

Mai és tard

Ahir al vespre, després de sopar, vaig agafar un llapis i un antic bloc que corria per casa.  Em van venir ganes de dibuixar. Em vaig sorprendre a mi mateixa perquè diria que no m'havia passat abans.

El dibuix no ha estat mai un dels meus forts. Quan anava a l'escola, ara ja fa uns quants anys, una de les assignatures que teníem era Educacíó Plàstica. Quan tocava fer manualitats no hi havia cap problema, em divertia i me'n sortia prou bé, però quan tocava dibuixar... la cosa ja canviava. Se'm feia una mica muntanya tot plegat. Sovint no sabia per on començar i amb les primeres línies ja podia endivinar que el resultat no seria gaire satisfactori. He de dir que a la classe hi havia companys que tenien bones aptituds pel dibuix i jo en canvi... Ells mostraven cofois i orgullosos les seves creacions i jo més aviat amagava el que no puc anomenar d'una altra manera que "intents de dibuixos". M'intentava animar a mi mateixa pensant que potser jo tenia altres habilitats, però si ho hagués pogut canviar... De tota manera, tot i els moments de frustració, crec que vaig arribar a acceptar les meves limitacions i, sortosament, durant la meva vida adulta, no m'ha suposat un gran problema. Si ho hagués estat, suposo que hagués mirat de fer alguna cosa per intentar desenvolupar l'habilitat pel dibuix o, si més no, millorar-la una mica cercant recursos i aprenent alguna tècnica per sobreviure a determinades situacions.

Per tot això em vaig sorprendre quan ahir de sobte em van venir ganes de dibuixar. Vaig començar a copiar dibuixos, prenent com a model un llibre per a infants. Primer una nena, després una velleta, un nan, una bruixa, un bruixot, una casa, un castell... Potser el resultat no va ser meravellós, però tampoc tan desastrós com podria haver estat. I el més important és que m'ho vaig passar la mar de bé. Fins i tot ho vaig trobar relaxant! Avui m'hi he posat de nou durant una estona. Aquesta vegada he dibuixat un esquirol, un cèrvol, un rei, un nen i, fins i tot, la Caputxeta Vermella. Personatges una mica infantils, però tampoc és pas el més important. Si seguís practicant qui sap si algun dia encara sortiria alguna cosa amb cara i ulls.  Definitivament, es pot dir que mai és tard!

Insignificant criatura!

Dormia. Bé, més aviat intentava dormir. Em trobava en aquella fase d'endormiscament que precedeix el son pròpiament dit. Els meus músculs estaven relaxats i la meva ment començava a ser lluny d'aquí. Llavors has aparegut tu, envaint aquest moment plàcid i merescut. De sobte, he començat a sentir el teu brunzit, excessivament a prop. Potser durant el dia ni tan sols hagués percebut el so que ara em sembla -fins i tot- estrident! I tan empipador! D'on has sortit? Havies d'aparèixer tot just ara? No és una mica covard actuar en la foscor de la nit? Sobrevoles el meu cap. Miro d'ajustar el nòrdic intentant tapar-me el millor possible, tal com fan les mares amb els seus petits, però tu ignores els meus innocents intents de protecció. Segueixes aquí, rondant-me. Sé que el teu objectiu són els pocs centímetres de pell que, inevitablement, queden al descobert. Com podràs entendre... bé he de poder respirar, oi?

A veure... sembla que hi ha uns segons de silenci! Has marxat? T'has compadit de mi? Espero un segons abans de disposar-me de nou al descans i.... apareixes una altra vegada! Diria que tornes amb energies renovades, mentre jo cada cop estic més cansada. Definitivament, ets persistent i inesgotable! Intento adormir-me, però no puc. M'he desvetllat i ja fa massa estona que dono voltes al llit procurant evitar-te. M'aixeco, aprofito per anar al lavabo. De forma gairebé inconscient, em miro al mirall i ja puc admirar part de la teva obra. Deus estar content, és evident que vas ben servit, però sembla que no n'has tingut prou.

No sé si tornar al llit. Crec que no. Em posaré una estona a l'ordinador. I mira... aquí em tens escrivint sobre tu i les teves proeses. Tu, insignificant criatura...! En un moment o altre hauré de tornar al llit. I vols que et digui una cosa? Ja m'és igual què facis o deixis de fer. Només vull descansar. No em queda un altre remei que rendir-me en aquesta batalla. Només et demano un favor: dona'm una mica de marge per a que pugui agafar el son. Després fes el que hagis de fer. Demà al matí, quan em llevi, ja veuré i patiré el resultat de la teva incansable activitat. Hauràs guanyat i jo acceptaré amb resignació la teva victòria.

Trobar pegues és senzill

Ahir vaig entrar per primera vegada a La Casa del Llibre de la Rambla. Fins llavors sempre havia anat a la botiga del Passeig de Gràcia. De fet fa poc que vaig descobrir que n'hi havia una altra a la Rambla. Potser fa molt de temps que hi és i jo he viscut en la més absoluta ignorància.

La qüestió és que ahir hi vaig entrar per primera vegada. Tenia un objectiu clar, un llibre en concret. Vaig anar directament a preguntar a una de les dependentes. Em va dir "si el tenim ha de ser allà", tot assenyalant una prestatgeria de llibres. Vaig estar una estona mirant i no el vaig trobar. Com que ja era allà vaig aprofitar per fer una volta per la llibreria, primer per la planta baixa i després pel primer pis. Des del primer pis vaig voler tornar a la planta baixa, però no vaig poder. Només hi havia unes escales i aquestes em portaven de nou al carrer. Em va semblar estrany, però no li vaig donar més importància, simplement vaig tornar a accedir a la botiga. Hi vaig estar uns minuts i quan vaig voler marxar vaig descobrir que no podia sortir per on havia entrat. La dependenta que m'havia atès em devia veure desconcertada i desorientada i, sense haver preguntat res, em va dir: "si vols sortir has de pujar al primer pis".

La veritat és que haver de pujar al primer pis per poder sortir de la botiga em va semblar poc pràctic i, sobretot, poc accessible. Potser el projecte era -arquitectònicament parlant- complicat i no hi havia una solució millor. En canvi, trobar-hi pegues és senzill.

Noves tecnologies

Ahir al vespre vam estar parlant - a través de l'Skype- amb una parella d'amics que viuen a Irlanda. Tenen una nena d'un any i mig. Tot just tenia 6 mesos la darrera vegada que jo l'havia vist. Recordo que tenia una carona bufona i, alhora, una mica exòtica, suposo que per la barreja dels gens irlandesos del pare i els gens polacs de la mare. Ahir vaig poder veure la petita a través de la pantalla de l'ordinador i va ser impactant constatar que aquell nadó que jo recordava ara era una nena que corria amunt i avall i que podia interactuar amb nosaltres, fins i tot estant a tants kilòmetres de distància. Vam estar xerrant durant gairebé una hora, parlant de tot i de res. El temps va passar volant i per moments teníem la sensació de ser físicament junts al menjador de casa, compartint una agradable estona d'una tarda de dissabte. Realment les noves tecnologies són un gran invent!

In trouble!

Handyman in trouble! He might need a hand this time!