Serà una pràctica habitual?

No estem segurs d'anar en la direcció correcta. Abans de fer més carretera, ens aturem just davant de l'entrada d'un camping. Potser algú ens podrà ajudar o si més no orientar-nos. Encara no hem baixat del cotxe quan veiem 3 nois que surten de la recepció del càmping vestits amb el que sembla un uniforme de feina, deuen ser personal del càmping. El més curiós és que entre tots tres agafen i "traslladen" un altre noi amb la mateixa indumentària. Un l'agafa dels braços, els altres dos l'agafen un per cada peu. Riuen i "la víctima" no sembla mostrar resistència. D'entrada és dificil esbrinar les seves intencions.

Caminen uns 15 metres, creuen la carretera. Tot just a l'altre costat hi ha un bassal de fang. Es miren entre ells i... sí, de cop el deixen anar enmig del bassal. L'"homenatjat" sembla que no s'ho acaba de creure, ha quedat ben arrebossat!!! El seu uniforme ha deixat de ser blau, però riu... igual que els seus companys.

Serà una broma? O serà una pràctica habitual?

Potser trobaríem algun altre lloc millor per preguntar quina carretera hem d'agafar!

Adivina, adivinanza...

¡Qué emocionantes son las conversaciones de móvil entrecortadas! Es todo un reto intentar adivinar lo que debe estar diciendo la persona al otro lado del teléfono sin apenas oir su voz. Con un poco de suerte uno escucha 3 palabras medio claras y a partir de ahí... ¡ingenio e imaginación!

¡El tan popular Sudoku se queda corto ante tan emocionante forma de entretenimiento!

Ode to my computer

You didn't turn on a few days ago
but I was hoping that was something small.
I brought you to the experts
but apparently there's no cure.
There's something that they could do
but they said it's too much hassle for a computer like you.

I just want to thank you all the time you spent on my desk
working more than anything else.
I really appreciate all you have done
sometimes until late and no rest at all.
I treated you as well as I could,
I hope you can say your life's been good.

Now it's time to say goodbye
I have to say I'll miss you for a long while.
Another one might replace you at some stage
but I will never forget the one that came first.
I'm kind of sad
but I suppose life is like that.

Los dos ciclistas

Me siento en un banco dejando el paseo marítimo justo detrás de mí. Miro hacia a un lado y veo a 2 ciclistas que pedalean y avanzan en paralelo. Van bien equipados y van charlando, no distingo mucho más. A los pocos segundos los tengo bastante cerca como para ver que no son precisamente jóvenes, aunque sus cuerpos son atléticos. Pasan detrás de mí y al poco los pierdo de vista. Unos minutos más tarde vuelven en el sentido opuesto y vuelven a desaparecer. Así una y otra vez.

De una punta a otra del paseo igual habrá unos 400 metros. Oigo que uno de los dos le dice al otro: tú controla el cuentakilómetros y cuando llevemos 12 o 14 pues ya paramos. Entonces deduzco que voy a verles pasar algunas veces más. En realidad más que verles sólo escucho algo de lo que hablan cuando pasan por detrás del banco en el que estoy sentada. No estoy pendiente de ellos, pero les oigo.

Me sorprende que de lo poco que me llega cada vez... escucho por lo menos un par de improperios o palabras malsonantes -por decirlo de forma suave y sin querer entrar a especificar-. Las 3 o 4 primeras veces pienso que es fruto de la casualidad. Luego empiezo a dudarlo. Finalmente me convenzo de que no es cuestión del azar. Yo sólo oigo breves fragmentos de conversación, pero me empieza a entrar curiosidad por saber cómo será el resto, si es que queda lugar para algo más.

El globus verd

Observo una escena tendra. Un nen assegut a terra juga amb un globus de color verd. Ell no l'ha pogut inflar pas, és massa petit, no deu arribar a l'any de vida i amb prou feines pot mantenir-se assegut. Mira el globus amb entusiasme, el belluga amunt i avall, el frega per l'estora...

De cop i volta apareix en escena un nen una mica més crescudet, deu ser el germà, tindrà uns tres anys. Es col·loca just davant del petit i -amb cura- posa les seves joves mans sobre el globus. Tots dos el subjecten i fan lleugers moviments extraordinàriament coordinats i acompassats. Somriuen, riuen... Estan ben distrets!

De cop i volta... un dels dos fa una mica més de força i... pam! El globus s'ha petat! Ha quedat convertit en un petit troç de goma esquinçada que ha sortit volant i tot just ha anat a parar al costat de la cama esquerra del petit. Aquest, amb els ulls ben oberts, mira endavant buscant la seva joguina. Mira a la seva esquerra i veu el troç de goma arrugada. No acaba d'entendre ben bé què ha passat. El globus s'ha transformat? Llavors busca amb la mirada el seu germà i aquest s'encongeix d'espatlles i amb l'expressió d'una persona experimentada li diu: quan siguis més gran ho entendràs!

Caravana d'avions

Qui viu o treballa a prop d'un aeroport és perfectament conscient del volum de trànsit aeri. Suposo que, sense més alternativa possible, un acaba habituant-se d'alguna manera als avions que constantment van i vénen, però imagino que el so dels potents motors deu ser, si més no, irritant! En ocasions potser fins i tot desesperant!

Personalment no pateixo d'aprop aquesta realitat, però ahir des del litoral estant, mirava cap al cel i prenia consciència de la caravana d'avions que en pocs minuts aterren a casa nostra. De cop i volta entre els núvols apareixia un avió, volant baix i avançant a gran velocitat. En pocs segons tocaria terra. Encara el podia seguir amb la mirada quan un altre avió apareixia entre els mateixos núvols, núvols que semblaven ser una porta en el cel. I així una i altra vegada...

I tots els avions que just agafaven el vol...! Un dos, tres.... quinze...vint-i-cinc... ja m'he descomptat! Sovint jo també volo entre el núvols i formo part d'aquesta caravana que sembla no tenir fi. I potser el so dels motors no és el més preocupant!

It's raining again!

Last week we didn't have the weather that you would expect for this time of the year. We had rain and we barely saw the sun. It didn't rain all day long but we had bad weather almost everyday.

It reminded me of the time I spent in Ireland a few years ago. I lived there for almost a year and I have to say it rained every single day that I was there except for four days! It was not raining heavily all the time but it would be drizzling at the very least... I was told that I picked the wrong year because it was an especially wet one, although there's no need to say that the weather is not the main attraction of Ireland.

I tried to avoid the rain the first weeks I spent there. I wouldn't go out if it was pouring rain unless I had lessons or had to go to work. Later on I realised that letting my plans depend on the rain was not a great idea. After that I would go out anyway but wearing all my gear: raincoat, waterproof shoes, umbrella... After a few months I came to the conclusion that the umbrella was pretty useless because of the wind so I started to reduce my gear.

Last week we were spending a quiet evening at home when it started to rain. I suggested going out for a walk in the rain! It was quite enjoyable but I think that the idea wouldn't have occurred to me before I went to Ireland. How things change!

La platja a primera hora

Em llevo aviat, tot i que podria haver seguit dormint. La temptació és gran, però finalment m'aixeco. Al cap de poc estic a punt per sortir. Agafo la bici. Destinació: la platja. Objectiu: contemplar la platja quan el dia tot just comença... ni tan sols tinc intenció de banyar-me o d'estirar-me a la sorra...

És aviat, passen pocs minuts de les 8:30h. No hi ha gairebé ningú. Esperava una mica més de moviment però, el cel està gris i ara mateix l'aire fred no convida gaire. La platja té un encant especial a aquestes hores del matí!

Camino pel moll... davant meu només hi ha mar. Si miro enrera veig la ciutat que he deixat per uns instants. Torno a mirar el mar. El sol comença a treure el cap i admiro el seu reflexe a l'aigua... No veig ningú a prop. Gaudeixo d'aquest moment de calma. Camino observant els vaixells que semblen tan petits en la distància. M'aturo. Contemplo el vol de les gavines. Faig unes passes més. M'adono que el meu ritme és pausat. No sé cuántes vegades -caminat sense companyia- ho he fet tan lentament, sense cap mena de pressa. Segurament han estat poques perquè la sensació em resulta força desconeguda. M'agrada. Sento la remor de l'aigua. M'assec una estona. Començo a notar l'escalfor del sol. És agradable. Camino una mica més...

Poc a poc començo a notar alguna altra presència. Em creu-ho amb una altra persona, la miro als ulls i -amb una espontaneïtat que fins i tot a mí em sorprèn- la saludo. Cap resposta. Em creu-ho amb algú altre i tampoc no hi ha interacció. Potser jo tampoc hagués saludat en un altre moment, però ara m'ha vingut de gust. I per què no?

El repartidor de periódico

Esta mañana, sin bajarme de la bici, me acerco a un chico que repartía un periódico gratuito por todos conocido. Cuando uno no tiene televisión en casa tiene que buscar otras formas de estar conectado con el mundo. Quizá leer un periódico de poco más de 15 páginas no siempre es la mejor garantía de estar bien informado..., pero a veces es mejor que nada.

El repartidor me hace entrega -con amabilidad- de un ejemplar asegurándose de que alcanzo desde la bici. Ya con el periódico en el bolso me dispongo a volver al asfalto, pero una escena entre absurda y graciosa hace quedarme ahí unos segundos más.

A un par de metros del repartidor se encuentran 4 jóvenes. Estan de pie, mirando al frente, parados en una esquina de una importante y transitada calle. Quizá acaban de salir de la estación de tren y esperan un taxi... Lo que está claro es que algo están esperando. Si no fuera así estoy segura de que habrían encontrado un lugar mejor para pararse a contemplar el mundo, por lo menos un lugar donde no haya riesgo de ser atropellados. A juzgar por la maleta que cada uno de ellos tiene junto a sus pies y, sobre todo, por el sombrero de "cowboy" que llevan puesto... diría que no son de aquí. No sabría adivinar su nacionalidad ni el/los idioma/s que hablan.

De repente el repartidor de periódicos, situado justo detrás de ellos, les llama la atención. Y con gran convicción les dice: "¡Tomad un periodico.... claro que sí.... leer fomenta!" El chico -muy seguro de sí mismo- más que invitarles a coger un periódico... yo diría que no les deja otra opción. Coloca un ejemplar entre las manos de cada uno de ellos... ¿Por qué no? Los muchachos le miran con una mezcla de desorientación y asombro. Parecen no entender mucho, pero cogen el periódico y vuelven a su postura inicial de espera y/o contemplación.

La pregunta es: ¿lo van a leer? Probablemente no, pero el periódico fomenta... ¿Y qué fomenta? Pues eso el repartidor ya no lo especificó, aunque no creo que fuera por desconocimiento.... Lo más importante es.... ¡que quedan 4 periódicos menos por repartir!

¿Quién debería asustarse?

El otro día estaba sentada en una cafetería, esperaba a alguien. Cerca de mi mesa había un grupo de 5 personas. Tendrían unos treinta y pocos años, parecían relajados... oía sus carcajadas y algunos comentarios sobre las actividades de ocio que iban a realizar durante los días que tenían por delante.

Mientras ellos charlaban jovialmente, entró un chico en la cafetería. Se sentó en la barra, no muy lejos de ellos. No hacía falta ser muy avispado para darse cuenta de que el chico no estaba muy cuerdo. De forma compulsiva se pasaba las manos por la cabeza una y otra vez, sin cesar. Se levantó, se fue al baño.... en menos de 3 segundos volvió a salir, se sentó de nuevo, se volvió a levantar, salió a la calle, volvió a entrar.... todo ello sin dejar de tocarse la cabeza, con un movimiento similar al que haría alguien que se estuviera extendiendo gomina por el pelo, pero de forma extremadamente rápida y ejerciendo mucha fuerza.... como si le fuera la vida en ello....

Las 5 personas que había estado observando intercambiaron algunas miradas e inmediatamente se levantaron como si les hubiese entrado prisa por pagar las bebidas que apenas habían saboreado. Dejaban atrás sus vasos medio llenos.

Pocos segundos después... una de las muchachas que trabajaba en la cafetería se acercó al chico y nombrándole por su nombre le dijo: ¡aquí sabes que tienes que estar tranquilo porque la gente se asusta! Se lo dijo mirándole a los ojos y con una ternura admirable. El chico, cesó por un momento los movimientos frenéticos, y le devolvió la mirada sin articular palabra. Me pareció que con sus ojos se mostraba agradecido por el hecho de que alguien, no sólo no le había evitado, sinó que se había parado a decirle algo. Tambien me pareció que su mirada transmitía desconcierto. Incluso me atrevería a adivinar las palabras que ni siquiera llegó a pronunciar: ¿cómo que la gente se asusta? ¡Yo sí que estoy asustado!

Happy birthday!

Maybe we didn't do anything spectacular
but it was nice to share the time together.
Maybe you didn't get the most expensive present
but I know you appreciate other things.
Maybe it will not be the most memorable day in your life
but I'm glad you felt special!

Perdré el tren?

Camino de pressa pels llargs passadissos que em condueixen a l'andana. De lluny, veig el tren allà aturat. M'adono que ja s'estan tancant les portes. No pot ser. Marxarà sense mi? Just es mou l'agulla del rellotge que marca l'hora de sortida... les 10:01h! Accelero encara més el pas. El conductor del tren em mira a través del vidre i fa un gest com dient: has fet tard, noia! El seu gest fa augmentar la meva impotència! Era necessari? Per mi se'l podria haver estalviat! Ja em fa prou ràbia perdre el tren...!

Igualment jo segueixo caminant en direcció al primer vagó i premo el botó verd amb l'esperança que les portes s'obrin de nou... però res de res. Sembla que he fet tard. Em separo uns metres del tren, baixo el cap i em resigno a acollir l'allau de pensaments que immediatament em comencen a envair: si m'hagués llevat 5 minuts abans, si hagués caminat una mica més ràpid, si m'hagués organitzat millor, si hagués prioritzat, si ho hagués deixat tot a punt ahir....

Buf, els pensaments m'arrosseguen i jo m'estic deixant arrossegar... i ni tan sols m'adono que les portes del tren s'han tornat a obrir. Algú ha pitjat el botó uns metres més enllà i ha tingut sort! Jo estic massa ocupada com per adonar-me'n.

De cop una veu d'algú assegut en un banc de l'andana fa aturar el meu gairebé imparable pensament i em diu: "niña, corre que las puertas se han vuelto a abrir!" I jo aixeco el cap, miro cap al tren amb incredulitat, premo el botó verd de nou i aquest cop... sí! S'obren les portes de bat a bat convidant-me a pujar. Pujo les escales, trobo un seient... i llavors em sento agraïda per la segona oportunitat que el conductor m'acaba de regalar.

Serà que la vida també em regala segones oportunitats i a vegades ni tan sols me n'adono?

Staying calm?

A few days ago I wrote about why I chose the word Calm@ as a title for my blog. As I said calm is one of my goals in life and I like the word because it's almost the same in Catalan, Spanish and English...

My computer just died and... God, I find it very difficult to stay calm whether I try in Catalan, Spanish or English!

La primera vez

Dicen que hay una primera vez para todo. De niños hacemos muchas cosas por primera vez. De mayores las novedades y descubrimientos puede que se vayan reduciendo, pero siguen habiendo primeras veces! Sino... ¿qué gracia tendría?

¿Y cuál ha sido mi última primera vez? Pues ir a un "spa" urbano y disfrutar de un masaje de relajación. Un fantástico regalo gentileza de dos amigas, que además de ser encantadoras... ¡tienen grandes ideas!

Quizá recibir un masaje no genera la emoción que genera el primer día de colegio, el primer viaje, la primera salida nocturna, el primer beso.... quizá no se sienten esas cosquillas en el estómago..., pero... es una experiencia muy recomendable y, probablemente, no es algo exclusivo de la primera vez.

Apreciando el silencio

Desafortunadamente los que vivimos en ciudades más o menos grandes estamos bastante acostumbrados al ruido, pero no por ello dejamos de apreciar el silencio.

Durante más de 15 días y 15 noches hemos "convivido" con un ruido constante y realmente excesivo procedente de un generador eléctrico instalado a pocos metros de casa. Un ruido añadido al de las interminables obras de la calle, al de los coches, al de los camiones que descargan, al de las sirenas varias...

Ayer por la noche todos los ruidos cesaron por unos instantes y fue entonces cuando... aprecié más que nunca El Silencio. ¡Cuánto me gustaría haber podido retener ese momento un poco más de tiempo, pero algo me decía que iba a ser sólo un placer fugaz!

L'autobús aturat

Ara tot just fa una setmana teníem hora al metge. Havíem d'anar a la Pl. Francesc Macià, així que vam agafar l'autobús. En arribar a la Diagonal amb Pg. de Gràcia, l'autobús es va aturar.

Tenint en compte com van els transports públics darrerament... no ens va sorprendre massa. Esperàvem que fós cosa de segons: potser era una persona amb dificultats per pujar, un semàfor mal sincronitzat, una inesperada aglomeració de cotxes... Com que ens havíem assegut gairebé al fons de tot i era un autobús dels llargs... no acabàvem d'identificar el problema.

Passaven els minuts... el conductor seguia assegut sense dir res... i si va xiuxiuejar alguna cosa... no ens vam assabentar pas, ni nosaltres ni la resta de viatgers. Tots fèiem la mateixa cara de peix desconcertat!

Havent passat el temps que podríem considerar de cortesia... els passatgers, fins llavors molt pacients, van començar a mostrar senyals d'inquietud. Ens miràvem els uns als altres com cercant una resposta. Finalment ens vam aixecar, gairebé tots al mateix temps, i en fila india, ens vam dirigir cap al conductor. Podria dir que el to de les seves paraules mostrava una lleugera preocupació, però tampoc res excessiu. Vam entendre que just a aquella hora i en aquell punt acabava la seva jornada laboral i com que el company que havia de rellevar-lo no havia arribat...doncs allà estàvem aturats!

Segurament tenia raó, però resultava una mica frustrant haver de desfilar tots amb resignació, desitjant que un dels nombrosos autobusos que s'havien anat acumulant darrere nostre formant una important cua, ens portés al nostre destí.

Deuria arribar finalment el conductor que havia de prendre el relleu? Hi hauria una raó important que justifiqués la seva impuntualitat? Es deuria quedar l'autobús gaire estona aturat enmig de la Diagonal?

Crispitulinga!

Igual algú es preguntarà: - I aquesta noia no podria haver escollit qualsevol altra URL pel seu blog?

I la meva resposta és: - Probablement sí!

Reconec que "Crispitulinga", si més no, és un nom curiós -per no dir una altra cosa-, però hi ha una història al darrera que fa que la paraula hagi acabat formant part de la meva identitat.

Quan era petita a casa em deien de diverses maneres. Deu ser que Cris els semblava massa curt i reservaven Cristina per quan m'havien de cridar l'atenció! Eren aquelles ocasions en que pronunciaven amb una perfecta dicció totes i cadascuna de les lletres que conformen el meu nom (C-R-I-S-T-I-N-A!!!!) i a més ho feien amb una entonació ben concreta...! Ja m'enteneu, oi? Reconec, però, que poques vegades m'havien de cridar l'atenció!

A casa sovint deixaven volar la imaginació i trobaven alguna nova variant per dirigir-se a mi. Les que recordo com a més habituals són Cristineta, Crispeta i..., sí, també Crispitulinga! Amb el temps es van anar aficionant a aquesta darrera alternativa... I jo em pregunto: no podien haver trobat un nom més llarg?

El cas és que... em va quedar el nom de Crispitulinga. Per coses de la vida, fins i tot va acabar sent una de les meves adreces de correu electrònic. Un nom ideal per trobar feina!

Aviat el nom va deixar de quedar reduït al meu entorn familiar més íntim i es va ampliar als amics. Ells també posar el seu granet de sorra adoptant noves variants!

Sense voler allargar-me... explico una petita anècdota.

Una molt bona amiga un dia estant amb els seus pares va dir: - Vaig a trucar la Pitulinga!

I la seva mare va respondre: - Si us plau! Una mica de respecte! Ja ho sap ella que li dius així?

Doncs sí, sí que ho sé, ho tinc assumit i no em fa res, de veritat. De fet m'agrada i tot, encara que reconec que si Crispitulinga sona curiós... Pitulinga ja... no sabria ben bé com descriure-ho! I ara que hi penso.... ja no té res a veure amb Cris!

A different holiday!

I've been in London a few times now but I have to say that my trips there are usually quite short: between one and three days. Not a long time for such a big city....!

My last trip to London was last week. This time I spent almost 4 full days in the city but I have to say I didn't see much more than usual.

The main purpose of my trip was a course on Brief Therapy, which I found really interesting! I know it's not what most people would travel for at this time of the year but I have to say I felt like I was on holidays! To me this is a sign that I really enjoyed what I was doing! And isn't this a valid goal for a holiday?

Why Calm@?

Why did I choose this title for my blog?

I have to say I didn't spend a long time thinking about it. It just came to me!

I was looking for a word that was the same, or at least very similar, in Catalan, Spanish and English. These are the three languages that I usually use to communicate with people. I'd like to write in these different languages because I want to make sure that everybody I know can read and understand some bits of what I write.

And why Calm@ and not "Pedal", for example? Both are the same in all three languages!It wouldn't have been a bad idea now that I'm thinking about it but calm, serenity, peace...are words that mean a lot to me! Calm is what I'm looking for in my life!

And the next question is... what am I going to write about? And the answer is... who knows! We'll find out!

¿Más vale tarde que nunca?

Hoy he hecho dos acciones que hacía años y años que andaba posponiendo. La verdad es que tampoco ha sido tan traumático y... ¡buf, qué alivio! Me siento orgullosa. Y ahora me digo a mí misma: más vale tarde que nunca, pero... ¿era necesario esperar tanto? ¿Cuántas otras acciones estoy posponiendo en mi vida...? ¿A qué estaré esperando?

En algunas ocasiones reconozco que es importante darle vueltas a la cabeza, otras veces sólo hace que acrecentar el miedo. Estoy descubriendo que a menudo es mejor pasar directamente a la acción y así por lo menos... ¡la lista empieza a ser algo más corta!

1,2,3...a volar!!!

Respiro, agafo impuls i faig el primer salt. Buf, quina por! Ni tan sols sé ben bé on vull anar... Sé que puc caure i tot i així m'arrisco. Sé que si em quedo on sóc no cauré, però tampoc viuré de veritat! Agafo aire, miro amunt i a volar!