Vignettes of love V

Just after supper...
- Would you like a yoghourt?
- Yes, please.
- Which one would you like?
- No preference.
- Ok, here you have your yoghourt.
- But I don't want a müesli one!
- Sorry, maybe raspberry?
- No... not that one either.
- Let's see... when you said "no preference"... what did you exactly mean?

A través de la finestra

A través de la finestra veig un senyor d'aspecte fràgil, va acompanyat d'un noi jove. Potser és el fill, potser el nét.... o potser no hi té cap lligam familiar. Els miro durant uns minuts i m'adono que el senyor està aprenent a caminar o, més aviat, reaprenent-ne. L'home està quiet, mira el terra. Agafa fort el seu bastó de fusta i fa l'intent de caminar. Fa un parell de passes i llavors perd l'equilibri. El noi jove evita la caiguda agafant-lo per les espatlles. Ho torna a intentar i es repeteix exactament la mateixa seqüència. Ho prova de nou  una i altra vegada. En algun dels intents aconsegueix fer 3 passes, fins i tot 4, abans de perdre l'estabilitat. Ell, però, no es rendeix. El noi jove l'encoratja i el subjecta amb tendresa en totes i cadascuna de les temptatives.

Buf! Tinc tot el cos i el cor encongits. Alguna llàgrima em cau galta avall. M'envaeix un sentiment de tristesa i impotència. No ho puc evitar. M'adono que un metres més enllà hi ha una cadira de rodes i, en el seient, una fina manta de color vermell. Poser fa un temps no podia fer les 2 o 3 passes que és capaç de fer ara,  potser ni tan sols es podia posar dret. El miro de nou i començo a identificar dins meu un sentiment d'admiració i esperança. Mentrestant, ell ho segueix intentant. En un primer moment, l'he vist tan vulnerable... i ara em sembla la persona més valenta i forta del món! Lluita contra les dificultats, persisteix i no llença la tovallola! No sé si aconseguirà caminar, però el que tinc clar és que a mi m'ha donat una gran lliçó!

Converses a l'autobús

Transcric literalment una breu conversa que ahir vaig sentir a l'autobús, tot tornant cap a casa. Els protagonistes eren 2 adolescents d'uns 15-16 anys.

-  Pues después de cenar te paso a buscar y nos fumamos un peta. ¿Te pico y bajas?

- Ok

- ¿Qué piso era?

- Pues... 1º 1ª o 1º 2ª.

- ¿Cómo que 1º 1ª o 1º 2ª?

- Pues es que ahora mismo no me acuerdo. Ahora cuando llegue a casa lo miro.

Arc de Sant Martí III

Ahir a la tarda va començar a plovisquejar. Poc després va sortir el sol. Vaig mirar per la finestra, esperant i desitjant veure l'Arc de Sant Martí, però només vaig veure uns núvols grisos amenaçadors. Lleugerament decebuda -però no pas vençuda- vaig tornar a alçar la mirada i allà el vaig trobar, entre els núvols, creuant el cel de banda a banda.

Tot just vaig tenir temps d'admirar-lo uns segons i de fotografiar una de les imatges que més m'agraden. Uns instants més tard els colors es van anar difuminant fins que no va quedar cap rastre d'aquest màgic efecte de la natura que tant m'agrada contemplar.

Vida veïnal

La nit de Cap d'Any una veïna del replà preparava el sopar pels seus convidats. Va començar a fer una truita de papates. Quan va obrir la nevera, però, va veure que no tenia ous. Certament fer una truita sense ous és una mica complicat. Va picar a la porta de casa i va marxar amb el problema solucionat. Ja tenia tots els ingredients i podria seguir amb el menú planificat!

Ara fa uns dies va tornar a picar de nou. Portava mitja dotzena d'ous, en retorn i agraïment pel petit favor. És evident que no calia pas, però va ser una bona ocasió per xerrar durant una estoneta, tal i com hem fet altres vegades.

Segurament avui en dia la vida veïnal no és com diuen que era abans, però és agradable constatar que encara no s'ha perdut del tot i que encara va més enllà de les típiques converses d'ascensor o de les reunions de la comunitat.

Petits moments IV

Matí de diumenge. Em llevo a una hora prou matinera, però sense  despertador. Un suc de taronja natural, un cafè amb llet, una dutxa ràpida i em preparo per sortir. Decideixo no agafar res més que les claus de casa, un bitllet de 5 euros i un barret. Al carrer fa fred. A l'ombra m'econgeixo, però al solet... ai, qué bé s'està al solet! M'adono que no hi ha gaire gent, simplement algú que passeja el gos. Compro el diari al quiosc i m'assec en un banc d'un parc proper. Començo llegint el suplement del diari mentre em deixo abrigar per aquest agradable sol d'hivern. Potser m'hi estic una hora o potser més. No ho sé, no porto pas rellotge. Poc a poc comença a haver-hi més moviment: famílies amb nens petits, gent gran, esportistes... Sembla que altres també han descobert que el dia ha començat. M'hi estic una estona més. Hi estic tan a gust...

Començo a tenir gana i aleshores decideixo marxar. Obro la porta de casa i em deixo acollir per aquest petit espai. Ara estic contenta de ser aquí, també m'hi sento a gust. Esmorzo -tot acabant de llegir el diari- amb calma, sense presses i sense pensar en res més. Sé que no estic fent res especial ni particularment extraordinari, però la veritat és que em sento afortunada de poder gaudir d'aquest petit moment.

Sona el telefon

No sé què ha passat avui, però és gairebé mitjanit i porto ben bé des de dos quarts de set de la tarda penjada al telefon! He parlat amb ex-companys de feina, amics diversos, família... Tot just deixava l'auricular i... tornava a sonar el telefon! I ara veig que també tinc missatges al contestador. Simplement deu haver estat casualitat.

En fi... parlant, parlant... se m'ha fet una mica tard. La veritat és que no tots els dies són així i tampoc seria pas factible, però ara mateix em sento ben satisfeta d'haver passat la tarda-vespre xerrant amb algunes de les persones que aprecio. És ben cert que les relacions socials són una font importantíssima de realització personal, essencial -diria jo-. De fet, no em vull pas imaginar una vida sense oportunitats de poder compartir!