Vignettes of love V

Just after supper...
- Would you like a yoghourt?
- Yes, please.
- Which one would you like?
- No preference.
- Ok, here you have your yoghourt.
- But I don't want a müesli one!
- Sorry, maybe raspberry?
- No... not that one either.
- Let's see... when you said "no preference"... what did you exactly mean?

A través de la finestra

A través de la finestra veig un senyor d'aspecte fràgil, va acompanyat d'un noi jove. Potser és el fill, potser el nét.... o potser no hi té cap lligam familiar. Els miro durant uns minuts i m'adono que el senyor està aprenent a caminar o, més aviat, reaprenent-ne. L'home està quiet, mira el terra. Agafa fort el seu bastó de fusta i fa l'intent de caminar. Fa un parell de passes i llavors perd l'equilibri. El noi jove evita la caiguda agafant-lo per les espatlles. Ho torna a intentar i es repeteix exactament la mateixa seqüència. Ho prova de nou  una i altra vegada. En algun dels intents aconsegueix fer 3 passes, fins i tot 4, abans de perdre l'estabilitat. Ell, però, no es rendeix. El noi jove l'encoratja i el subjecta amb tendresa en totes i cadascuna de les temptatives.

Buf! Tinc tot el cos i el cor encongits. Alguna llàgrima em cau galta avall. M'envaeix un sentiment de tristesa i impotència. No ho puc evitar. M'adono que un metres més enllà hi ha una cadira de rodes i, en el seient, una fina manta de color vermell. Poser fa un temps no podia fer les 2 o 3 passes que és capaç de fer ara,  potser ni tan sols es podia posar dret. El miro de nou i començo a identificar dins meu un sentiment d'admiració i esperança. Mentrestant, ell ho segueix intentant. En un primer moment, l'he vist tan vulnerable... i ara em sembla la persona més valenta i forta del món! Lluita contra les dificultats, persisteix i no llença la tovallola! No sé si aconseguirà caminar, però el que tinc clar és que a mi m'ha donat una gran lliçó!

Converses a l'autobús

Transcric literalment una breu conversa que ahir vaig sentir a l'autobús, tot tornant cap a casa. Els protagonistes eren 2 adolescents d'uns 15-16 anys.

-  Pues después de cenar te paso a buscar y nos fumamos un peta. ¿Te pico y bajas?

- Ok

- ¿Qué piso era?

- Pues... 1º 1ª o 1º 2ª.

- ¿Cómo que 1º 1ª o 1º 2ª?

- Pues es que ahora mismo no me acuerdo. Ahora cuando llegue a casa lo miro.

Arc de Sant Martí III

Ahir a la tarda va començar a plovisquejar. Poc després va sortir el sol. Vaig mirar per la finestra, esperant i desitjant veure l'Arc de Sant Martí, però només vaig veure uns núvols grisos amenaçadors. Lleugerament decebuda -però no pas vençuda- vaig tornar a alçar la mirada i allà el vaig trobar, entre els núvols, creuant el cel de banda a banda.

Tot just vaig tenir temps d'admirar-lo uns segons i de fotografiar una de les imatges que més m'agraden. Uns instants més tard els colors es van anar difuminant fins que no va quedar cap rastre d'aquest màgic efecte de la natura que tant m'agrada contemplar.

Vida veïnal

La nit de Cap d'Any una veïna del replà preparava el sopar pels seus convidats. Va començar a fer una truita de papates. Quan va obrir la nevera, però, va veure que no tenia ous. Certament fer una truita sense ous és una mica complicat. Va picar a la porta de casa i va marxar amb el problema solucionat. Ja tenia tots els ingredients i podria seguir amb el menú planificat!

Ara fa uns dies va tornar a picar de nou. Portava mitja dotzena d'ous, en retorn i agraïment pel petit favor. És evident que no calia pas, però va ser una bona ocasió per xerrar durant una estoneta, tal i com hem fet altres vegades.

Segurament avui en dia la vida veïnal no és com diuen que era abans, però és agradable constatar que encara no s'ha perdut del tot i que encara va més enllà de les típiques converses d'ascensor o de les reunions de la comunitat.

Petits moments IV

Matí de diumenge. Em llevo a una hora prou matinera, però sense  despertador. Un suc de taronja natural, un cafè amb llet, una dutxa ràpida i em preparo per sortir. Decideixo no agafar res més que les claus de casa, un bitllet de 5 euros i un barret. Al carrer fa fred. A l'ombra m'econgeixo, però al solet... ai, qué bé s'està al solet! M'adono que no hi ha gaire gent, simplement algú que passeja el gos. Compro el diari al quiosc i m'assec en un banc d'un parc proper. Començo llegint el suplement del diari mentre em deixo abrigar per aquest agradable sol d'hivern. Potser m'hi estic una hora o potser més. No ho sé, no porto pas rellotge. Poc a poc comença a haver-hi més moviment: famílies amb nens petits, gent gran, esportistes... Sembla que altres també han descobert que el dia ha començat. M'hi estic una estona més. Hi estic tan a gust...

Començo a tenir gana i aleshores decideixo marxar. Obro la porta de casa i em deixo acollir per aquest petit espai. Ara estic contenta de ser aquí, també m'hi sento a gust. Esmorzo -tot acabant de llegir el diari- amb calma, sense presses i sense pensar en res més. Sé que no estic fent res especial ni particularment extraordinari, però la veritat és que em sento afortunada de poder gaudir d'aquest petit moment.

Sona el telefon

No sé què ha passat avui, però és gairebé mitjanit i porto ben bé des de dos quarts de set de la tarda penjada al telefon! He parlat amb ex-companys de feina, amics diversos, família... Tot just deixava l'auricular i... tornava a sonar el telefon! I ara veig que també tinc missatges al contestador. Simplement deu haver estat casualitat.

En fi... parlant, parlant... se m'ha fet una mica tard. La veritat és que no tots els dies són així i tampoc seria pas factible, però ara mateix em sento ben satisfeta d'haver passat la tarda-vespre xerrant amb algunes de les persones que aprecio. És ben cert que les relacions socials són una font importantíssima de realització personal, essencial -diria jo-. De fet, no em vull pas imaginar una vida sense oportunitats de poder compartir!

Cal fer-ho a l'ascensor?

De tant en tant, es veuen marques de pintallavis al mirall de l'ascensor de casa. Segurament tots, o més aviat totes, alguna vegada hem fet experiments amb pintallavis. Pot fer més o menys gràcia veure'n el resultat, però... cal fer-ho al mirall de l'ascensor? Cal petonejar-lo de dalt a baix?

Revisió de propòsits

15 de gener! Tot just fa dues setmanes que celebràvem l'arribada del nou any. I jo em pregunto: com van els nous propòsits? Com van els que ja no són tan nous, però que seguim posant a la llista? Com han anat aquests primers 15 dies? Quins passos hem fet per avançar en la direcció desitjada?

Ara mateix pot semblar una mica aventurat fer cap mena d'anàlisi, però qualsevol moment és adequat per fer revisió de propòsits. Jo personalment penso que és bo fer-ho sovint. El 31 de desembre molts fem balanç, però potser no cal esperar a finals d'any. Cada dia, cada setmana, cada mes... tenim noves oportunitats per anar avançant en els nostres objectius: tant si són petits com si són grans! Això sí, sense atabalar-nos i sempre amb esperit constructiu! Així doncs... ànims amb els bons propòsits!

Algun dubte?

Tot just fa uns minuts que m'han trucat de Movistar. Abans de respondre ja sabia la procedència de la trucada perquè m'apareixia el número 1004 a la pantalla del mòbil. Moltes vegades ni tan sols contesto aquest tipus de trucades, però avui he despenjat el telefon. La noia que m'ha trucat m'ha preguntat si tenia algun dubte sobre el meu contracte i el servei de Movistar. He aprofitat l'avinentesa i li he fet una consulta sobre un concepte que apareix a la meva factura, la qual ella podia visualitzar a través de l'ordinador.

Crec que la pregunta que li he fet no era excessivament complicada, però amb el dubte m'he quedat. Després d'uns segons de silenci, la noia ha intentat improvisar una resposta que no tenia ni cap ni peus. Ha vist que jo no me l'empassava, així que m'ha demanat que no em retirés i m'ha deixat en espera. Imagino que el que haurà fet és transmetre la consulta a algun/a coordinador/a. Al cap d'uns minuts, s'ha tornat a posar al telefon i ha intentat donar-me una altra explicació, però ella mateixa s'ha adonat que el que m'estava dient no tenia cap mena de lògica, era evident que jo no quedava convençuda.

Al final, totalment desarmada, m'ha dit: "Es que para las dudas usted tiene que llamar al 1004". M'encanta! Em truca del 1004 per preguntar-me si tinc algun dubte i m'acaba dient que he de trucar al 1004 per resoldre els dubtes! Això sí que té sentit!

Val més no anar amb presses

El dia 24, tot just iniciant les meves vacances de Nadal, vaig sortir a fer uns encàrrecs pel barri: volia anar a la ferreteria a comprar una bombeta, portar unes botes al sabater, tornar uns llibres a la biblioteca, anar a comprar quatre coses pel dinar de Sant Esteve... tenia poca estona perquè venia a dinar el meu germà a casa i després em passarien a buscar per anar a veure una amiga que té un nen petit. Al vespre, de nou convidats a casa.

Vaig sortir amb la meva llista de gestions a fer. Pel carrer vaig veure un parell de persones que corrien, com si intentessin esprémer els darrers minuts abans d'iniciar les festes nadalenques i donar el tret de sortida als compromisos familiars. Vaig tenir una sensació que es repeteix cada any per aquestes dates i és que sembla que per Nadal tothom acaba anant amb presses.  En aquell moment no vaig pensar pas en mi i més tenint en compte que, des de fa uns anys, a casa celebrem un Nadal una mica alternatiu i, sobretot, poc consumista. 

Amb aquest pensament al cap vaig entrar a la ferreteria, vaig agafar la bombeta que necessitava, vaig pagar religiosament i a l'hora de marxar no sé ben bé què vaig fer amb els 3 esglaons que he pujat i baixat en diverses ocasions. La qüestió és que vaig acabar a terra i la bombeta -que encara no havia tingut temps de guardar a la bossa- va quedar esmicolada en mil i un bocins. L'establiment era ple i evidentment tothom es va assabentar de la meva caiguda. Hi ha coses molt més vergonyoses que caure, però la veritat és que després d'un espectacle com el que vaig fer és bastant fàcil deixar-se envair per un cert sentiment de poca habilitat. En fi... són coses que passen. Finalment vaig acabar fent tot el que havia planificat, tot i que amb algun altre moment memorable. Per no allargar-me no entraré en detalls. El resultat final és que vaig acabar amb un esguinç al turmell i diverses contusions.

La conclusió de tot plegat és que val més no anar amb presses ni per Nadal ni en cap altre moment de l'any!

Té molta pressa?

Habitualment em desplaço en metro, autobús o bé en bicicleta. L'altre dia, però, anava amb el temps molt just. De forma inesperada i a contrarellotge vaig haver de portar a Mataró uns instruments per a una espècie de concert. Per arribar a temps havia d'agafar un tren que sortia al cap de 10 minuts. Vaig pensar que l'única opció factible era  mirar d'anar en taxi a l'estació de trens. Era dissabte, no hi havia gaire trànsit i l'estació no quedava molt lluny, així que hi havia possibilitats d'arribar a temps sense haver de fer gaire filigranes. Vaig trobar un taxi en qüestió de segons i tot just pujar-hi el taxista em va preguntar: "No tendrá usted mucha prisa, no?". D'entrada em va sorprendre una mica la pregunta, de fet vaig pensar que feia broma i vaig trigar uns segons a reaccionar. Abans que pogués respondre em va dir: "Es que justo he quedado para desayunar con unos compañeros en un bar que hay justo una calle más arriba y si usted no tuviera mucha prisa...".  Li vaig explicar el tema del tren, el concert i els instruments. També li vaig plantejar l'alternativa d'agafar un altre taxi per tal de no fer-lo anar malament. L'home em va mirar i finalment va decidir portar-me a l'estació. La veritat és que li ho vaig agrair. Durant el breu trajecte, i en un atac de sinceritat, li vaig fer saber que jo en general només optava pel taxi quan realment tenia molta pressa o bé quan no tenia altra manera d'arribar al meu destí. Em sap greu, però em sembla que el vaig decebre.

L'agenda

Diumenge passat vaig dinar amb tres amigues. En un moment donat una d'elles va anunciar tota cofoia que ja tenia agenda per l'any 2011 i ens la va ensenyar amb satisfacció i orgull. Abans de comprar-la havia recorregut pràcticament totes les llibreries del poble on viu. Es pot dir que havia fet tot un estudi de mercat i, per tant, la compra no era fruit d'un impuls, sinó que  la decisió havia estat més que meditada.

La veritat és que el "tema agendil" és tot un món i cadascú té les seves preferències. La gent normalment sap què és el que vol quan busca una agenda i això que les possibilitats són infinites: mida gran, mida mitjana, mida petita; dia vista, setmana vista, mes vista; amb anelles o sense ; format horitzontal o vertical; tapa dura o tapa tova, en català, en castellà...; amb espai extra per anotacions o sense, amb possibilitat de recanvi de fulls o d'un sol ús... Segurament l'agenda pot arribar a dir  molt d'un mateix.

Jo fa molts anys que funciono amb agenda. De petita i adolescent la reservava principalment pels assumptes escolars i acadèmics, però ara ja fa molts anys que li dono un ús molt més ampli. Tinc força clar el tipus d'agenda que em va bé i amb el temps he anat desenvolupant un sistema molt personal que m'ajuda a organitzar i planificar els diferents àmbits de la meva vida. Normalment  la compro al mateix lloc. M'agrada anar amb temps i poder estudiar les diferents opcions amb calma, tot i que gairebé sempre acabo essent fidel a la mateixa marca, és la que em resulta més pràctica. 

Aquest any, però, no puc dir el mateix! Fa més d'un mes que tinc l'agenda del 2011 a casa, però quan la vaig comprar encara no tenia el tema de l'agenda en ment, ni  la vaig comprar al lloc de sempre, ni és de la mateixa marca, ni vaig estar estona mirant les diferents opcions! No sé si la nova agenda m'anirà igual de bé o, qui sap, potser fins i tot em va millor! Ja m'agrada que aquest any la decisió hagi estat totalment espontània! No sé si el canvi deu voler dir alguna cosa...

Imatges tendres

L'altre dia anava a la feina en metro. En una de les parades va entrar un senyor gran, jo li feia uns 80 anys. Duia un braç enguixat i un cabestrell casolà li penjava del coll. Li quedaven els dits al descobert, uns dits arrugats, propis d'algú que ha hagut de treballar molt al llarg de la vida. Amb ells subjectava dues roses vermelles embolicades amb una modesta paperina de paper de diari. L'home va seure amb certes dificultats, li costava mantenir l'equilibri. Semblava cansat, però -alhora- il·lusionat.

Potser no hi ha res d'especial, però a mi em va semblar una imatge tendra que em va fer volar la imaginació. On anava? Com s'havia trencat el braç? Per qui serien aquelles roses que agafava amb tanta delicadesa?

Mai és tard

Ahir al vespre, després de sopar, vaig agafar un llapis i un antic bloc que corria per casa.  Em van venir ganes de dibuixar. Em vaig sorprendre a mi mateixa perquè diria que no m'havia passat abans.

El dibuix no ha estat mai un dels meus forts. Quan anava a l'escola, ara ja fa uns quants anys, una de les assignatures que teníem era Educacíó Plàstica. Quan tocava fer manualitats no hi havia cap problema, em divertia i me'n sortia prou bé, però quan tocava dibuixar... la cosa ja canviava. Se'm feia una mica muntanya tot plegat. Sovint no sabia per on començar i amb les primeres línies ja podia endivinar que el resultat no seria gaire satisfactori. He de dir que a la classe hi havia companys que tenien bones aptituds pel dibuix i jo en canvi... Ells mostraven cofois i orgullosos les seves creacions i jo més aviat amagava el que no puc anomenar d'una altra manera que "intents de dibuixos". M'intentava animar a mi mateixa pensant que potser jo tenia altres habilitats, però si ho hagués pogut canviar... De tota manera, tot i els moments de frustració, crec que vaig arribar a acceptar les meves limitacions i, sortosament, durant la meva vida adulta, no m'ha suposat un gran problema. Si ho hagués estat, suposo que hagués mirat de fer alguna cosa per intentar desenvolupar l'habilitat pel dibuix o, si més no, millorar-la una mica cercant recursos i aprenent alguna tècnica per sobreviure a determinades situacions.

Per tot això em vaig sorprendre quan ahir de sobte em van venir ganes de dibuixar. Vaig començar a copiar dibuixos, prenent com a model un llibre per a infants. Primer una nena, després una velleta, un nan, una bruixa, un bruixot, una casa, un castell... Potser el resultat no va ser meravellós, però tampoc tan desastrós com podria haver estat. I el més important és que m'ho vaig passar la mar de bé. Fins i tot ho vaig trobar relaxant! Avui m'hi he posat de nou durant una estona. Aquesta vegada he dibuixat un esquirol, un cèrvol, un rei, un nen i, fins i tot, la Caputxeta Vermella. Personatges una mica infantils, però tampoc és pas el més important. Si seguís practicant qui sap si algun dia encara sortiria alguna cosa amb cara i ulls.  Definitivament, es pot dir que mai és tard!

Insignificant criatura!

Dormia. Bé, més aviat intentava dormir. Em trobava en aquella fase d'endormiscament que precedeix el son pròpiament dit. Els meus músculs estaven relaxats i la meva ment començava a ser lluny d'aquí. Llavors has aparegut tu, envaint aquest moment plàcid i merescut. De sobte, he començat a sentir el teu brunzit, excessivament a prop. Potser durant el dia ni tan sols hagués percebut el so que ara em sembla -fins i tot- estrident! I tan empipador! D'on has sortit? Havies d'aparèixer tot just ara? No és una mica covard actuar en la foscor de la nit? Sobrevoles el meu cap. Miro d'ajustar el nòrdic intentant tapar-me el millor possible, tal com fan les mares amb els seus petits, però tu ignores els meus innocents intents de protecció. Segueixes aquí, rondant-me. Sé que el teu objectiu són els pocs centímetres de pell que, inevitablement, queden al descobert. Com podràs entendre... bé he de poder respirar, oi?

A veure... sembla que hi ha uns segons de silenci! Has marxat? T'has compadit de mi? Espero un segons abans de disposar-me de nou al descans i.... apareixes una altra vegada! Diria que tornes amb energies renovades, mentre jo cada cop estic més cansada. Definitivament, ets persistent i inesgotable! Intento adormir-me, però no puc. M'he desvetllat i ja fa massa estona que dono voltes al llit procurant evitar-te. M'aixeco, aprofito per anar al lavabo. De forma gairebé inconscient, em miro al mirall i ja puc admirar part de la teva obra. Deus estar content, és evident que vas ben servit, però sembla que no n'has tingut prou.

No sé si tornar al llit. Crec que no. Em posaré una estona a l'ordinador. I mira... aquí em tens escrivint sobre tu i les teves proeses. Tu, insignificant criatura...! En un moment o altre hauré de tornar al llit. I vols que et digui una cosa? Ja m'és igual què facis o deixis de fer. Només vull descansar. No em queda un altre remei que rendir-me en aquesta batalla. Només et demano un favor: dona'm una mica de marge per a que pugui agafar el son. Després fes el que hagis de fer. Demà al matí, quan em llevi, ja veuré i patiré el resultat de la teva incansable activitat. Hauràs guanyat i jo acceptaré amb resignació la teva victòria.

Trobar pegues és senzill

Ahir vaig entrar per primera vegada a La Casa del Llibre de la Rambla. Fins llavors sempre havia anat a la botiga del Passeig de Gràcia. De fet fa poc que vaig descobrir que n'hi havia una altra a la Rambla. Potser fa molt de temps que hi és i jo he viscut en la més absoluta ignorància.

La qüestió és que ahir hi vaig entrar per primera vegada. Tenia un objectiu clar, un llibre en concret. Vaig anar directament a preguntar a una de les dependentes. Em va dir "si el tenim ha de ser allà", tot assenyalant una prestatgeria de llibres. Vaig estar una estona mirant i no el vaig trobar. Com que ja era allà vaig aprofitar per fer una volta per la llibreria, primer per la planta baixa i després pel primer pis. Des del primer pis vaig voler tornar a la planta baixa, però no vaig poder. Només hi havia unes escales i aquestes em portaven de nou al carrer. Em va semblar estrany, però no li vaig donar més importància, simplement vaig tornar a accedir a la botiga. Hi vaig estar uns minuts i quan vaig voler marxar vaig descobrir que no podia sortir per on havia entrat. La dependenta que m'havia atès em devia veure desconcertada i desorientada i, sense haver preguntat res, em va dir: "si vols sortir has de pujar al primer pis".

La veritat és que haver de pujar al primer pis per poder sortir de la botiga em va semblar poc pràctic i, sobretot, poc accessible. Potser el projecte era -arquitectònicament parlant- complicat i no hi havia una solució millor. En canvi, trobar-hi pegues és senzill.

Noves tecnologies

Ahir al vespre vam estar parlant - a través de l'Skype- amb una parella d'amics que viuen a Irlanda. Tenen una nena d'un any i mig. Tot just tenia 6 mesos la darrera vegada que jo l'havia vist. Recordo que tenia una carona bufona i, alhora, una mica exòtica, suposo que per la barreja dels gens irlandesos del pare i els gens polacs de la mare. Ahir vaig poder veure la petita a través de la pantalla de l'ordinador i va ser impactant constatar que aquell nadó que jo recordava ara era una nena que corria amunt i avall i que podia interactuar amb nosaltres, fins i tot estant a tants kilòmetres de distància. Vam estar xerrant durant gairebé una hora, parlant de tot i de res. El temps va passar volant i per moments teníem la sensació de ser físicament junts al menjador de casa, compartint una agradable estona d'una tarda de dissabte. Realment les noves tecnologies són un gran invent!

In trouble!

Handyman in trouble! He might need a hand this time!

Un de cada

Aquest matí he anat a la biblioteca a buscar nou material per llegir. M'agrada la lectura, però no sempre puc llegir tant com voldria. Funciono una mica per èpoques. Tinc etapes poc literàries i després hi ha altres moments en què llegeixo un llibre darrere l'altre o, fins i tot, simultàniament. L'estiu sol ser l'època de l'any més prolífica ja que és quan disposo de més temps.

Avui he acabat el darrer llibre que estava llegint i poc després he anat a una de les biblioteques del barri. A vegades hi vaig sense un objectiu clar, però avui anava ben preparada. Havia fet tota una recerca a través del catàleg virtual i tenia una bona llista de títols amb el seu codi corresponent per tal de trobar-los més fàcilment entre les diverses prestatgeries.

Tot i l'exercici de planificació, no he pogut estar-me de vagarejar durant una bona estona i fullejar desenes d'altres publicacions. A vegades, m'emportaria un exemplar de cadascun dels llibres que omplen la biblioteca. Finalment, i després de tot un procés de presa de decisions i un intent de ser prudent, he agafat 6 llibres en préstec:

- 1 novel·la en català (traduïda de l'italià)
- 1 novel·la en castellà (traduïda de l'anglès)
- 1 novel·la en anglès
- 2 llibres sobre dibuix infantil
- 1 llibre sobre educació

Ara no serà fàcil decidir per quin començar!