Petits moments IV

Matí de diumenge. Em llevo a una hora prou matinera, però sense  despertador. Un suc de taronja natural, un cafè amb llet, una dutxa ràpida i em preparo per sortir. Decideixo no agafar res més que les claus de casa, un bitllet de 5 euros i un barret. Al carrer fa fred. A l'ombra m'econgeixo, però al solet... ai, qué bé s'està al solet! M'adono que no hi ha gaire gent, simplement algú que passeja el gos. Compro el diari al quiosc i m'assec en un banc d'un parc proper. Començo llegint el suplement del diari mentre em deixo abrigar per aquest agradable sol d'hivern. Potser m'hi estic una hora o potser més. No ho sé, no porto pas rellotge. Poc a poc comença a haver-hi més moviment: famílies amb nens petits, gent gran, esportistes... Sembla que altres també han descobert que el dia ha començat. M'hi estic una estona més. Hi estic tan a gust...

Començo a tenir gana i aleshores decideixo marxar. Obro la porta de casa i em deixo acollir per aquest petit espai. Ara estic contenta de ser aquí, també m'hi sento a gust. Esmorzo -tot acabant de llegir el diari- amb calma, sense presses i sense pensar en res més. Sé que no estic fent res especial ni particularment extraordinari, però la veritat és que em sento afortunada de poder gaudir d'aquest petit moment.

Sona el telefon

No sé què ha passat avui, però és gairebé mitjanit i porto ben bé des de dos quarts de set de la tarda penjada al telefon! He parlat amb ex-companys de feina, amics diversos, família... Tot just deixava l'auricular i... tornava a sonar el telefon! I ara veig que també tinc missatges al contestador. Simplement deu haver estat casualitat.

En fi... parlant, parlant... se m'ha fet una mica tard. La veritat és que no tots els dies són així i tampoc seria pas factible, però ara mateix em sento ben satisfeta d'haver passat la tarda-vespre xerrant amb algunes de les persones que aprecio. És ben cert que les relacions socials són una font importantíssima de realització personal, essencial -diria jo-. De fet, no em vull pas imaginar una vida sense oportunitats de poder compartir!

Cal fer-ho a l'ascensor?

De tant en tant, es veuen marques de pintallavis al mirall de l'ascensor de casa. Segurament tots, o més aviat totes, alguna vegada hem fet experiments amb pintallavis. Pot fer més o menys gràcia veure'n el resultat, però... cal fer-ho al mirall de l'ascensor? Cal petonejar-lo de dalt a baix?

Revisió de propòsits

15 de gener! Tot just fa dues setmanes que celebràvem l'arribada del nou any. I jo em pregunto: com van els nous propòsits? Com van els que ja no són tan nous, però que seguim posant a la llista? Com han anat aquests primers 15 dies? Quins passos hem fet per avançar en la direcció desitjada?

Ara mateix pot semblar una mica aventurat fer cap mena d'anàlisi, però qualsevol moment és adequat per fer revisió de propòsits. Jo personalment penso que és bo fer-ho sovint. El 31 de desembre molts fem balanç, però potser no cal esperar a finals d'any. Cada dia, cada setmana, cada mes... tenim noves oportunitats per anar avançant en els nostres objectius: tant si són petits com si són grans! Això sí, sense atabalar-nos i sempre amb esperit constructiu! Així doncs... ànims amb els bons propòsits!

Algun dubte?

Tot just fa uns minuts que m'han trucat de Movistar. Abans de respondre ja sabia la procedència de la trucada perquè m'apareixia el número 1004 a la pantalla del mòbil. Moltes vegades ni tan sols contesto aquest tipus de trucades, però avui he despenjat el telefon. La noia que m'ha trucat m'ha preguntat si tenia algun dubte sobre el meu contracte i el servei de Movistar. He aprofitat l'avinentesa i li he fet una consulta sobre un concepte que apareix a la meva factura, la qual ella podia visualitzar a través de l'ordinador.

Crec que la pregunta que li he fet no era excessivament complicada, però amb el dubte m'he quedat. Després d'uns segons de silenci, la noia ha intentat improvisar una resposta que no tenia ni cap ni peus. Ha vist que jo no me l'empassava, així que m'ha demanat que no em retirés i m'ha deixat en espera. Imagino que el que haurà fet és transmetre la consulta a algun/a coordinador/a. Al cap d'uns minuts, s'ha tornat a posar al telefon i ha intentat donar-me una altra explicació, però ella mateixa s'ha adonat que el que m'estava dient no tenia cap mena de lògica, era evident que jo no quedava convençuda.

Al final, totalment desarmada, m'ha dit: "Es que para las dudas usted tiene que llamar al 1004". M'encanta! Em truca del 1004 per preguntar-me si tinc algun dubte i m'acaba dient que he de trucar al 1004 per resoldre els dubtes! Això sí que té sentit!

Val més no anar amb presses

El dia 24, tot just iniciant les meves vacances de Nadal, vaig sortir a fer uns encàrrecs pel barri: volia anar a la ferreteria a comprar una bombeta, portar unes botes al sabater, tornar uns llibres a la biblioteca, anar a comprar quatre coses pel dinar de Sant Esteve... tenia poca estona perquè venia a dinar el meu germà a casa i després em passarien a buscar per anar a veure una amiga que té un nen petit. Al vespre, de nou convidats a casa.

Vaig sortir amb la meva llista de gestions a fer. Pel carrer vaig veure un parell de persones que corrien, com si intentessin esprémer els darrers minuts abans d'iniciar les festes nadalenques i donar el tret de sortida als compromisos familiars. Vaig tenir una sensació que es repeteix cada any per aquestes dates i és que sembla que per Nadal tothom acaba anant amb presses.  En aquell moment no vaig pensar pas en mi i més tenint en compte que, des de fa uns anys, a casa celebrem un Nadal una mica alternatiu i, sobretot, poc consumista. 

Amb aquest pensament al cap vaig entrar a la ferreteria, vaig agafar la bombeta que necessitava, vaig pagar religiosament i a l'hora de marxar no sé ben bé què vaig fer amb els 3 esglaons que he pujat i baixat en diverses ocasions. La qüestió és que vaig acabar a terra i la bombeta -que encara no havia tingut temps de guardar a la bossa- va quedar esmicolada en mil i un bocins. L'establiment era ple i evidentment tothom es va assabentar de la meva caiguda. Hi ha coses molt més vergonyoses que caure, però la veritat és que després d'un espectacle com el que vaig fer és bastant fàcil deixar-se envair per un cert sentiment de poca habilitat. En fi... són coses que passen. Finalment vaig acabar fent tot el que havia planificat, tot i que amb algun altre moment memorable. Per no allargar-me no entraré en detalls. El resultat final és que vaig acabar amb un esguinç al turmell i diverses contusions.

La conclusió de tot plegat és que val més no anar amb presses ni per Nadal ni en cap altre moment de l'any!

Té molta pressa?

Habitualment em desplaço en metro, autobús o bé en bicicleta. L'altre dia, però, anava amb el temps molt just. De forma inesperada i a contrarellotge vaig haver de portar a Mataró uns instruments per a una espècie de concert. Per arribar a temps havia d'agafar un tren que sortia al cap de 10 minuts. Vaig pensar que l'única opció factible era  mirar d'anar en taxi a l'estació de trens. Era dissabte, no hi havia gaire trànsit i l'estació no quedava molt lluny, així que hi havia possibilitats d'arribar a temps sense haver de fer gaire filigranes. Vaig trobar un taxi en qüestió de segons i tot just pujar-hi el taxista em va preguntar: "No tendrá usted mucha prisa, no?". D'entrada em va sorprendre una mica la pregunta, de fet vaig pensar que feia broma i vaig trigar uns segons a reaccionar. Abans que pogués respondre em va dir: "Es que justo he quedado para desayunar con unos compañeros en un bar que hay justo una calle más arriba y si usted no tuviera mucha prisa...".  Li vaig explicar el tema del tren, el concert i els instruments. També li vaig plantejar l'alternativa d'agafar un altre taxi per tal de no fer-lo anar malament. L'home em va mirar i finalment va decidir portar-me a l'estació. La veritat és que li ho vaig agrair. Durant el breu trajecte, i en un atac de sinceritat, li vaig fer saber que jo en general només optava pel taxi quan realment tenia molta pressa o bé quan no tenia altra manera d'arribar al meu destí. Em sap greu, però em sembla que el vaig decebre.