Insignificant criatura!

Dormia. Bé, més aviat intentava dormir. Em trobava en aquella fase d'endormiscament que precedeix el son pròpiament dit. Els meus músculs estaven relaxats i la meva ment començava a ser lluny d'aquí. Llavors has aparegut tu, envaint aquest moment plàcid i merescut. De sobte, he començat a sentir el teu brunzit, excessivament a prop. Potser durant el dia ni tan sols hagués percebut el so que ara em sembla -fins i tot- estrident! I tan empipador! D'on has sortit? Havies d'aparèixer tot just ara? No és una mica covard actuar en la foscor de la nit? Sobrevoles el meu cap. Miro d'ajustar el nòrdic intentant tapar-me el millor possible, tal com fan les mares amb els seus petits, però tu ignores els meus innocents intents de protecció. Segueixes aquí, rondant-me. Sé que el teu objectiu són els pocs centímetres de pell que, inevitablement, queden al descobert. Com podràs entendre... bé he de poder respirar, oi?

A veure... sembla que hi ha uns segons de silenci! Has marxat? T'has compadit de mi? Espero un segons abans de disposar-me de nou al descans i.... apareixes una altra vegada! Diria que tornes amb energies renovades, mentre jo cada cop estic més cansada. Definitivament, ets persistent i inesgotable! Intento adormir-me, però no puc. M'he desvetllat i ja fa massa estona que dono voltes al llit procurant evitar-te. M'aixeco, aprofito per anar al lavabo. De forma gairebé inconscient, em miro al mirall i ja puc admirar part de la teva obra. Deus estar content, és evident que vas ben servit, però sembla que no n'has tingut prou.

No sé si tornar al llit. Crec que no. Em posaré una estona a l'ordinador. I mira... aquí em tens escrivint sobre tu i les teves proeses. Tu, insignificant criatura...! En un moment o altre hauré de tornar al llit. I vols que et digui una cosa? Ja m'és igual què facis o deixis de fer. Només vull descansar. No em queda un altre remei que rendir-me en aquesta batalla. Només et demano un favor: dona'm una mica de marge per a que pugui agafar el son. Després fes el que hagis de fer. Demà al matí, quan em llevi, ja veuré i patiré el resultat de la teva incansable activitat. Hauràs guanyat i jo acceptaré amb resignació la teva victòria.

Trobar pegues és senzill

Ahir vaig entrar per primera vegada a La Casa del Llibre de la Rambla. Fins llavors sempre havia anat a la botiga del Passeig de Gràcia. De fet fa poc que vaig descobrir que n'hi havia una altra a la Rambla. Potser fa molt de temps que hi és i jo he viscut en la més absoluta ignorància.

La qüestió és que ahir hi vaig entrar per primera vegada. Tenia un objectiu clar, un llibre en concret. Vaig anar directament a preguntar a una de les dependentes. Em va dir "si el tenim ha de ser allà", tot assenyalant una prestatgeria de llibres. Vaig estar una estona mirant i no el vaig trobar. Com que ja era allà vaig aprofitar per fer una volta per la llibreria, primer per la planta baixa i després pel primer pis. Des del primer pis vaig voler tornar a la planta baixa, però no vaig poder. Només hi havia unes escales i aquestes em portaven de nou al carrer. Em va semblar estrany, però no li vaig donar més importància, simplement vaig tornar a accedir a la botiga. Hi vaig estar uns minuts i quan vaig voler marxar vaig descobrir que no podia sortir per on havia entrat. La dependenta que m'havia atès em devia veure desconcertada i desorientada i, sense haver preguntat res, em va dir: "si vols sortir has de pujar al primer pis".

La veritat és que haver de pujar al primer pis per poder sortir de la botiga em va semblar poc pràctic i, sobretot, poc accessible. Potser el projecte era -arquitectònicament parlant- complicat i no hi havia una solució millor. En canvi, trobar-hi pegues és senzill.

Noves tecnologies

Ahir al vespre vam estar parlant - a través de l'Skype- amb una parella d'amics que viuen a Irlanda. Tenen una nena d'un any i mig. Tot just tenia 6 mesos la darrera vegada que jo l'havia vist. Recordo que tenia una carona bufona i, alhora, una mica exòtica, suposo que per la barreja dels gens irlandesos del pare i els gens polacs de la mare. Ahir vaig poder veure la petita a través de la pantalla de l'ordinador i va ser impactant constatar que aquell nadó que jo recordava ara era una nena que corria amunt i avall i que podia interactuar amb nosaltres, fins i tot estant a tants kilòmetres de distància. Vam estar xerrant durant gairebé una hora, parlant de tot i de res. El temps va passar volant i per moments teníem la sensació de ser físicament junts al menjador de casa, compartint una agradable estona d'una tarda de dissabte. Realment les noves tecnologies són un gran invent!