Si la música...

He perdut el compte de les vegades que -en els darrers dies- he escoltat la mateixa cançó. Té el poder de transportar-me als bells paisatges i l'experiència inoblidable d'un viatge recent. De bon grat l'afegeixo a la llista de peces que em fan vibrar. Si la música es pogués gastar n'hi ha més d'una que fa temps que hauria deixat d'existir.

Somnilòquia

Recordo que quan vivia amb els meus pares algun cop havia sentit un dels meus germans parlar mentre aparentment dormia. La majoria de vegades el seu discurs no era intel·ligible, però recordo una ocasió -ja fa molts anys- en que en el silenci de la nit i quan tots el feiem ben adormit va cridar amb força i amb tota claredat: -"Agafaaaa'm!". Igual somniava que queia en el buit o no sé ben bé què, però la qüestió és que em va despertar, vaig saltar del llit espantada i vaig anar a la seva habitació per comprovar la seva integritat. El noi seguia dormint com si tal cosa. El vaig acaronar intentant alleujar qualsevol angoixa producte de l'activitat onírica, vaig tornar al meu llit -encara sense haver-me recuperat del trasbals- i ja no el vaig tornar a sentir en tota la nit. Al matí següent ell no recordava res i jo -com la germana encantadora que sóc- no em vaig poder estar de fer-li mofa.

Aquesta nit sembla que he estat jo qui he xerrat pels descosits. No he cridat com aquell dia va fer el meu germà, però sembla que he dit quelcom una mica compromès. Sort que hi ha qui té bon sentit de l'humor i no s'ho pren pas malament! Ja veig, però, que no es pot baixar la guàrdia ni tan sols en somnis!

Un parèntesi

Qué bé poder gaudir d'uns dies de descans! Ja tenia ganes de tenir unes vacances remunerades i amb la tranquil·litat de saber que després tornaré al meu lloc de feina. Ho valoro més perquè no sempre ha estat el cas.

Em ve de gust permetre'm i regalar-me un parèntesi per descansar, oblidar el rellotge, fer vida social, fer quelcom diferent, recuperar el contacte amb la natura, recarregar les piles, desconnectar, deixar que tot flueixi... En definitiva, un parèntesi per gaudir al màxim i no patir pensant que les esperades vacances aviat s'acaben!

Canvi de perspectiva

Quan era petita no acabava d'entendre per què jo havia d'anar cada setmana a classe de música i estudiar avorrides peces de piano mentre la majoria dels meus companys de l'escola jugaven, miraven la televisió o feien qualsevol altra activitat que a mi em semblava infinitament més divertida. No entenia per què les meves queixes no tenien cap efecte. Sabia que els meus pares volien el millor per mi i pels meus germans, però hi havia moments en què el seu criteri distava molt del meu. Amb una paciència admirable m'intentaven fer veure la part positiva, em felicitaven quan feia progressos amb el piano i m'animaven amb entusiasme a seguir endavant.

Els anys van anar passant i amb el temps vaig començar a veure les coses de manera diferent... Vaig passar de sentir-me incompresa a sentir-me orgullosa de l'esforç dels meus pares. Tenia companys i companyes amb gran interès per la música, però que no havien tingut l'oportunitat que a mi m'havien brindat. També tenia amics que es van iniciar en la música quan ja eren més grans i havien de fer mil i una filigranes per trobar el temps i els diners per poder fer les classes.

Ara ja fa temps que ho vaig deixar. Vaig prendre la decisió quan em van dir que havia de començar a dedicar tres hores d'estudi diàries i em resultava molt difícil de compaginar. Ara només toco el piano molt de tant en tant. Reconec que he perdut una bona part de l'agilitat que havia aconseguit en els darrers temps que estudiava. No sóc pas cap virtuosa ni molt menys, però ara és un gran plaer seure davant d'un piano i poder improvisar alguna cosa que soni més o menys bé. I el millor de tot és que ara m'omple d'emoció i ho trobo sorprenentment relaxant! Quin canvi de perspectiva! Gràcies família!

Retrobaments

Diuen que les casualitats no existeixen. Per tant no deu haver estat casualitat, però aquesta setmana he retrobat gent que feia molt de temps que no veia, persones amb qui havia perdut el contacte.

Dilluns perdo el metro per només un parell de segons. -Llàstima!- Penso. - Jo que volia arribar ben puntual... Segueixo caminant per l'andana i una cara que em resulta familiar em fa oblidar les meves presses. És una antiga companya de la universitat. En poc més de dos minuts ens expliquem què és de les nostres vides. Ella ara és actriu, fa sèries, publicitat... Qui ens ho hagués dit quan compartíem aquelles inacabables classes de psicometria! Ara que hi penso... encara deu tenir uns apunts que li vaig deixar quan l'assignatura se li resistia.

Ara no recordo si era dimarts o dimecres que també em vaig trobar una altra noia que fa uns anys va fer les pràctiques de Psicologia en el centre on jo treballava. En aquells temps jo ja veia que era una noia molt competent i que arribaria lluny. Sembla que no em vaig equivocar massa. Ara està treballant en temes de violència de gènere i sembla que està fent una bona feina. Abans de despedir-nos em va tornar a donar el seu telèfon. Fa uns mesos vaig tenir problemes amb la targeta del mòbil i vaig perdre gran part de l'agenda que hi tenia gravada.

Dijous sortia de la feina i just abans de baixar les escales del metro, una trucada al mòbil va fer que em quedés una estona més al carrer per no perdre la cobertura. Tenia una ampolla a la mà i jugava amb ella mentre parlava. El detall de l'ampolla no tindria cap importància si no fos perquè de cop i volta algú que acabava de pujar les escales mecàniques me la va treure de les mans sense cap mena de consideració. Vaig aixecar la mirada i en un instant vaig canviar la meva expressió de desconcert per un gran somriure. Era un noi amb qui havia compartit un curs ara ja fa uns mesos. La darrera notícia que tenia d'ell és que havia marxat a Xile sense bitllet de tornada. Vaig necessitar unes mil·lèsimes de segon per processar la informació i ubicar-lo de nou aquí. Em va proposar d'anar a fer un cafè plegats i vam acabar xerrant i explicant-nos llargament els nostres objectius personals i professionals.

Si les casualitats no existeixen, serà que aquesta setmana he estat més receptiva? Serà que és moment de recuperar antigues amistats? Seran petits regals de la vida? No sé la resposta, el que tinc clar és que ha estat un gran plaer!