L'agenda

Diumenge passat vaig dinar amb tres amigues. En un moment donat una d'elles va anunciar tota cofoia que ja tenia agenda per l'any 2011 i ens la va ensenyar amb satisfacció i orgull. Abans de comprar-la havia recorregut pràcticament totes les llibreries del poble on viu. Es pot dir que havia fet tot un estudi de mercat i, per tant, la compra no era fruit d'un impuls, sinó que  la decisió havia estat més que meditada.

La veritat és que el "tema agendil" és tot un món i cadascú té les seves preferències. La gent normalment sap què és el que vol quan busca una agenda i això que les possibilitats són infinites: mida gran, mida mitjana, mida petita; dia vista, setmana vista, mes vista; amb anelles o sense ; format horitzontal o vertical; tapa dura o tapa tova, en català, en castellà...; amb espai extra per anotacions o sense, amb possibilitat de recanvi de fulls o d'un sol ús... Segurament l'agenda pot arribar a dir  molt d'un mateix.

Jo fa molts anys que funciono amb agenda. De petita i adolescent la reservava principalment pels assumptes escolars i acadèmics, però ara ja fa molts anys que li dono un ús molt més ampli. Tinc força clar el tipus d'agenda que em va bé i amb el temps he anat desenvolupant un sistema molt personal que m'ajuda a organitzar i planificar els diferents àmbits de la meva vida. Normalment  la compro al mateix lloc. M'agrada anar amb temps i poder estudiar les diferents opcions amb calma, tot i que gairebé sempre acabo essent fidel a la mateixa marca, és la que em resulta més pràctica. 

Aquest any, però, no puc dir el mateix! Fa més d'un mes que tinc l'agenda del 2011 a casa, però quan la vaig comprar encara no tenia el tema de l'agenda en ment, ni  la vaig comprar al lloc de sempre, ni és de la mateixa marca, ni vaig estar estona mirant les diferents opcions! No sé si la nova agenda m'anirà igual de bé o, qui sap, potser fins i tot em va millor! Ja m'agrada que aquest any la decisió hagi estat totalment espontània! No sé si el canvi deu voler dir alguna cosa...

Imatges tendres

L'altre dia anava a la feina en metro. En una de les parades va entrar un senyor gran, jo li feia uns 80 anys. Duia un braç enguixat i un cabestrell casolà li penjava del coll. Li quedaven els dits al descobert, uns dits arrugats, propis d'algú que ha hagut de treballar molt al llarg de la vida. Amb ells subjectava dues roses vermelles embolicades amb una modesta paperina de paper de diari. L'home va seure amb certes dificultats, li costava mantenir l'equilibri. Semblava cansat, però -alhora- il·lusionat.

Potser no hi ha res d'especial, però a mi em va semblar una imatge tendra que em va fer volar la imaginació. On anava? Com s'havia trencat el braç? Per qui serien aquelles roses que agafava amb tanta delicadesa?

Mai és tard

Ahir al vespre, després de sopar, vaig agafar un llapis i un antic bloc que corria per casa.  Em van venir ganes de dibuixar. Em vaig sorprendre a mi mateixa perquè diria que no m'havia passat abans.

El dibuix no ha estat mai un dels meus forts. Quan anava a l'escola, ara ja fa uns quants anys, una de les assignatures que teníem era Educacíó Plàstica. Quan tocava fer manualitats no hi havia cap problema, em divertia i me'n sortia prou bé, però quan tocava dibuixar... la cosa ja canviava. Se'm feia una mica muntanya tot plegat. Sovint no sabia per on començar i amb les primeres línies ja podia endivinar que el resultat no seria gaire satisfactori. He de dir que a la classe hi havia companys que tenien bones aptituds pel dibuix i jo en canvi... Ells mostraven cofois i orgullosos les seves creacions i jo més aviat amagava el que no puc anomenar d'una altra manera que "intents de dibuixos". M'intentava animar a mi mateixa pensant que potser jo tenia altres habilitats, però si ho hagués pogut canviar... De tota manera, tot i els moments de frustració, crec que vaig arribar a acceptar les meves limitacions i, sortosament, durant la meva vida adulta, no m'ha suposat un gran problema. Si ho hagués estat, suposo que hagués mirat de fer alguna cosa per intentar desenvolupar l'habilitat pel dibuix o, si més no, millorar-la una mica cercant recursos i aprenent alguna tècnica per sobreviure a determinades situacions.

Per tot això em vaig sorprendre quan ahir de sobte em van venir ganes de dibuixar. Vaig començar a copiar dibuixos, prenent com a model un llibre per a infants. Primer una nena, després una velleta, un nan, una bruixa, un bruixot, una casa, un castell... Potser el resultat no va ser meravellós, però tampoc tan desastrós com podria haver estat. I el més important és que m'ho vaig passar la mar de bé. Fins i tot ho vaig trobar relaxant! Avui m'hi he posat de nou durant una estona. Aquesta vegada he dibuixat un esquirol, un cèrvol, un rei, un nen i, fins i tot, la Caputxeta Vermella. Personatges una mica infantils, però tampoc és pas el més important. Si seguís practicant qui sap si algun dia encara sortiria alguna cosa amb cara i ulls.  Definitivament, es pot dir que mai és tard!