31/10/2007

S'acaba el món?

Cada vegada que hi ha un pont o alguna festivitat em dóna la sensació que s'acaba el món.

Ahir vaig anar al supermercat i hi havia una gentada impressionant que omplia els carros fins dalt de tot, com si calgués assegurar-se les reserves per gairebé mig any! Per Nadal la cosa ja em sembla insuperable, cada any em segueix sorprenent i això que ja començo a tenir una edat!

30/10/2007

El vuelo de la paloma

A veces uno va tranquilamente andando por la calle y de repente se ve obligado a reaccionar con algún movimiento extraño para esquivar alguna paloma que se acerca volando a gran velocidad y que no parece tener ninguna intención de cambiar la dirección de su vuelo. La verdad es que uno se queda algo descolocado y a veces también se siente algo ridículo después de agacharse de forma refleja, desplazarse con un salto o hacer cualquier otra pirueta para evitar chocar con el animal.

Mi conocimiento sobre las palomas es bastante escaso, pero me pregunto cómo deben vivirlo ellas y si es algo que hacen todas o si es propio de las que disfrutan con el riesgo y la aventura.

Un grafit en família

Veure una família de quatre membres fent un grafit no és una imatge gaire habitual. Probablement per això em va sorprendre veure -tot passejant pel barri de Gràcia- dos adults (pare i mare) i dos infants (nen i nena) fent la seva pròpia obra d'art. Amb lletres ben grans escrivien i els seus noms en una porta de ferro, dedueixo que era la porta de casa seva, una vivenda unifamiliar.

Els pares no portaven cap indumentària especial, els petits -d'edats entre 6 i 8 anys- anaven equipats amb una bata i una mascareta que els tapava el nas i la boca i cadascun d'ells subjectava amb força un esprai dels que jo fins ara associava més a altres col·lectius.

La porta quedava dividida en quatre quadrants: al quadrant inferior esquerre es podia llegir el nom de la nena (Ona) i a la dreta el nom del nen (Max). La part superior encara no havia estat pintada, però dedueixo que a hores d'ara s'hi deuen poder llegir els noms de tots quatre.

No sóc ningú per decidir si és una activitat especialment educativa. Diria que -com en moltes altres situacions- depèn de quin hagi estat el plantejament i de les explicacions que els pares donin als nens.

28/10/2007

Changing the clocks

We decided to drop by the cinema and see what was on. There was a film that we felt like seeing. We had missed a show at 16:05h and the next one was at 18:20h so we would have to wait for a bit more than an hour. In the end, we decided to get the tickets and then go for a walk and maybe a drink.

We got the tickets. I don't usually check them but today I did, I don't know why. I saw "16:05" written on the tickets and I pointed it out to the girl behind the counter, assuming that she would realize quickly that there was a mistake, we were already too late for the early session. She gave us a very strange look, obviously she didn't understand what was wrong.

Suddenly the answer came to us.

- We forgot that the clocks changed last night!!!
- Oh, you're right! And what time is it now?
- 16:05!!!
- So... there's nothing wrong with the tickets!

We rushed to our seats and just as we sat down the opening credits appeared on the screen! I think it's the first time that I forgot to change the clocks but I'm glad that it's the first time that I checked the tickets at the cinema.

22/10/2007

Reflexió sobre la xocolata

Per què agafo només una presa de xocolata si l'experiència em demostra que després de la primera n'acabaré agafant una altra?

Les magranes

No he fet un estudi científic -ni molt menys-, però amb el temps he arribat a la conclusió que les magranes menys atractives per fora solen ser les més exquisites. Són aquelles que en principi un no escolliria, no entren pas pels ulls. Un només té la certesa que l'elecció ha estat la correcta quan mira dins i descobreix els granets d'aquell color vermell tan intens, un autèntic regal pel paladar.

L'analogia de la magrana em fa reflexionar sobre allò que rebutgem per l'aspecte extern o fins i tot allò que ens passa desapercebut. Mirant més enllà de la superfície potser descobriríem algun petit o gran tresor.

20/10/2007

Vignettes of love II

- I'm quite affectionate today. Have you noticed?
- Yeah.. and it's good... could you go and be affectionate with someone else?

19/10/2007

En busca de leche

En casa hay a quien le gusta desayunar cereales con leche, pero no vale cualquier clase de leche. Tiene que ser leche fresca.

Voy a hacer la compra y encuentro sin problema todos los productos anotados en mi lista, excepto la leche. Decido probar en otra tienda y tampoco hay suerte. Hoy me siento especialmente detallista y amorosa y decido hacer un nuevo intento. Pruebo en un tercer supermercado, llego a la nevera donde suelen estar los productos lacteos y veo que no cabe ni un alfiler. Sólo en una esquina hay un pequeño hueco y ¿qué se supone que tendría que haber allí en condiciones normales? ¡La leche fresca, por supuesto!

Parece que haya algún duendecillo escondido entre los pasillos esperando mi llegada y cuando cruzo la puerta del supermercado.... ¡zás, hace desaparecer lo que estoy buscando!

De acuerdo... acepto que debe haber algún problema con el proveedor de la zona. Ya de vuelta a casa entro en un establecimiento en el que no había reparado antes. Definitivamente va a ser mi último intento. Me planto delante del gran frigorífico y me parece ver una botella de leche. ¿Serán visiones? Es de una marca desconocida y no es entera, que es la que solemos tomar, pero después de toda mi ruta... no voy a andar con pequeñeces. ¡Ya puede ser desnatadísima!

No comento nada en casa. Quizá como a la hora de desayunar uno todavía está medio dormido... Pero inevitablemente llega el comentario sobre la nueva adquisición. Ahora ya no me siento tan detallista y amorosa, pero como es importante escuchar...

- ¡Ummm, me gusta esta leche... es más suave!
- ¡Respuesta correcta! - Me limito a responder. De repente me viene a la mente el duendecillo imaginario cargando sigilosamente con un saco inmenso y no puedo resistir reírme!

Procastination

A lot of kids tend to do their homework at the last minute, sometimes they finish writing when the teacher is at the door. Does this sound familiar?

Are adults much better? If we are taking a language course for example, how many times have we done our homework in advance? Or even better... how many times have we done our homework? Let's blame procastination!

17/10/2007

Compartir mesa

De vez en cuando me gusta ir sola a una cafetería y tomar algo. Es como un tiempo que me regalo a mí misma en el cual aprovecho para leer el periódico, revisar la agenda, escribir pensamientos, observar a la gente o simplemente pensar.

Ayer no fue una cafetería sino una conocida cadena donde hacen bocadillos. Era la hora de comer. Había bastante espacio libre y me senté en una mesa al lado de la ventana. Comí mi bocadillo mientras miraba a través del cristal, luego hojeé el periódico y acabé enfrentándome al que fue mi primer sudoku. Nunca lo había intentado antes, aunque parezca difícil de creer.

Estuve totalmente enfrascada en los números durante un rato. En un momento determinado levanté la mirada y encontré una mujer sentada en mi mesa, casi enfrente de mí. Estaba comiendo su bocadillo tranquilamente. En el momento que me di cuenta de que estaba acompañada dejé mi sudoku en un segundo plano. Habiendo tantas mesas libres pensé que igual la mujer se había sentado allí porque tenía ganas de interactuar con alguien. Con mis ojos busqué su mirada algunas veces, pero no parecía estar mucho por la labor. Al final intercambiamos sólo unas pocas palabras y cuando acabó su bocadillo se despidió, se levantó y se fue.

Reconozco que al principio me sorprendió que se hubiese sentado allí, incluso diría que durante unos instantes me sentí algo incómoda. ¡Como si la mesa me perteneciera...! Sé que en algunos países compartir mesa es algo muy habitual, aquí no es una costumbre tan extendida. Lo que hice fue suponer que tenía que haber alguna razón detrás. Si la mujer no buscaba conversación, igual lo que quería era estar cerca de la ventana. No lo sé, pero pensándolo bien tampoco tiene que haber una explicación para todo. Es verdad que había mucho espacio libre, pero igual a la mujer le apetecía estar allí y ya está.

Después del paréntesis retomé el sudoku, me volví a concentrar en los números y, finalmente, conseguí resolverlo.

15/10/2007

Dos pardals d'un tret!

He de reconèixer que sóc de les persones que paguen un gimnàs, però que no hi van massa. De fet, gairebé gens! Fins i tot em fa vergonya dir-ho, però és el que hi ha! Jo que creia que era una persona amb força de voluntat...

La setmana passada no sé ben bé què em va passar que, en un atac d'eufòria o potser de lucidesa, vaig agafar la bossa i al gimnàs em vaig plantar. Vaig pensar que -com a pas inicial- seria més prudent no participar en una sessió dirigida com hagués fet temps enrere (realista sí que ho sóc!) i vaig estar a la sala de màquines. Mentre feia córrer les cames (tampoc no excessivament) vaig aprofitar per fer una repassada a la programació de TV. Segurament no és la manera més aconsellable de fer esport, però va anar així. Com que a casa no tenim tele... vaig matar dos pardals d'un tret!

La cosa podria haver quedat aquí, però avui hi he tornat! Hi haurà un tercer dia? I un quart? Veurem!

Potser és que tinc "mono" de tele!!!

Blog Action Day I

Before I started this blog I didn't know that there existed a Blog Action Day. I just found out a couple of days ago.

- And when is it?
- Today, October 15th!
- And what is it about?
- Bloggers around the world unite to put a single important issue on everyone's mind. This year the issue is... the environment! The idea is that every blogger posts about the environment.
- And what is the goal?
- To get everyone talking about a better future.

And now my question is... what am I going to write about?

I'll just say that we live in a 36.5 m² appartment. It's obvious that we don't have a lot of spare room, but we have our four distinct recycling bins. It's a matter of priorities! We do a few other things and I'm sure that we could do a lot more... but every little thing counts. Our flat is tiny but what's really important is our other home: the whole planet! It's much bigger and we need to keep it the way it is or even better.

13/10/2007

Els petits èxits

Comença a passar els articles a la caixera i s'adona que només ha agafat tres paquets de llet i resulta que en volia quatre. Li demana a la caixera que li'n cobri un més. Dubta un moment, mira el seu fill de 4 o 5 anys i decideix encarregar-li la tasca.

- Bernat, vés a veure si trobes una altra llet com aquesta. Mira-te-la bé!

El nen sembla estar en el seu món, però es mira la llet un segon i s'endinsa cap al supermercat. Passa una estona i no torna, ni amb la llet ni sense la llet. La mare comença a impacientar-se. Nosaltres anem just darrera d'ella i avui no tenim pressa.

- Tranquil·la, vaig a a ajudar-lo. - Se m'acut dir.

Veig que el petit tot just acaba de passar pel passadís de la llet, però passa de llarg. Sembla rendit. Sense dir res assenyalo el prestatge on hi ha la llet.

- És aquí! - Exclama tot content.
- Però n'hi ha tres que són molt semblants! Era la vermella, la verda o la blava? - Li pregunto confiant que ell sàpiga la resposta. Jo dubto. Només varia el color d'una petita línia que hi ha dibuixada a l'envàs en funció de si correspon a llet sencera, semidesnatada o desnatada.
- És la vermella! - Contesta tot segur de si mateix!
- Perfecte! Ja ho tens doncs!

Tornem tots dos cap a la caixa. Jo faig veure com si no hi hagués tingut res a veure i veig la cara de satisfacció del nen entregant el paquet de llet a la seva mare. Em fa l'efecte que aquests petits èxits són importants!

10/10/2007

Gaudeix i aprèn!

Em dius:
"Confia... gaudeix i aprèn... fes allò que t'ajudi a connectar amb el cor... i practica l'agraïment!

I jo em dic a mi mateixa:
"Quantes vegades he sentit aquestes paraules..., però de què em serveix només sentir-les? D'acord, serà el meu objectiu pel dia d'avui. GRÀCIES!"

Si falta el respeto...

Ayer volvía a casa en metro. Iba concentrada en mis cosas, reflexionando sobre la interesante conversación que acababa de tener con una amiga..., pero unas voces procedentes del otro lado del vagón interrumpieron mi conversación interior.

Un hombre y una mujer de edad avanzada parecían estar discutiendo. Deduje que eran pareja, aunque por lo poco que oí, diría que no era una relación muy sana. Ni siquiera se miraban a los ojos, hablaban mirando al frente y él no hacía más que repetir en un tono claramente despectivo: "¡Tú que vas a saber, si tú no sabes "! Casi prefiero no reproducir el resto de comentarios que escuché, todos iban en la misma línea. Sentí pena... y pensé: "¡Si falta el respeto, falta todo...!


04/10/2007

It could have been worse!

He was getting all the equipment ready for his sailing trip. He ordered a special pair of trousers on the internet but they didn't arrive in time. The trip was over and he still didn't have any news about the trousers. In fact he had already forgotten about them but in the end they arrived, after four months! I wouldn't call that efficiency but I suppose it could have been worse!

¡Lo mío tiene mérito!

Suelo llevar un paraguas plegable en el bolso. No pesa, ocupa poco espacio y como no suelo consultar la previsión meteorológica... ¿Dicen que mujer prevenida vale por dos?

Pues no sabría qué decir porque la cuestión es que cuando llueve y hago uso del paraguas que me acompaña allá donde voy, me acabo mojando igual. ¡Por poco que llueva acabo con los pantalones mojados hasta las rodillas! Será que no ando bien, no lo sé. Estoy segura de que incluso un niño saltando y haciendo chapotear los pies en un charco no conseguiría mojarse como lo hago yo cuando llueve. Hasta diría que... ¡lo mío tiene mérito!

03/10/2007

Conversa al metro II

PARE: Ho he mirat i ja no queden entrades per veure l'obra.
FILLA: Doncs mirem en un altre teatre, però jo la vull veure!
PARE: El teatre no és com el cinema, filla. La mateixa obra no es fa a molts teatres diferents al mateix temps.

Conversa al metro I

- FILLA: El Marc va a la nostra classe, però ha repetit dos cops.
- PARE: Això vol dir que hauria d'estar fent 4t de Batxillerat?
- FILLA: No hi ha 4t de Batxillerat!!! No saps gaire com va, oi?
- PARE: Doncs no massa. Potser m'ho hauràs d'explicar de nou.

Algú m'ho pot explicar?

La població que havíem escollit per passar uns dies de descans just celebrava la seva Festa Major. Com que més aviat buscàvem tranquil·litat només vam veure la cavalcada de gegants i una competició de pesca que vam descobrir per casualitat.

Passejàvem per la vora del riu i ens va cridar l'atenció que hi hagués tanta gent pescant. Cada 15 metres hi havia algú amb un parell de canyes i la resta d'equipament necessari. Quan algun peix picava... corredisses i cap a la galleda! Vam pensar que igual era l'activitat habitual dels diumenges al matí. Res a dir! Després d'una estona vam decidir seguir fent turisme pel poble. Un parell d'hores més tard tornàvem a ser de nou a la vora del riu. Ara els pescadors ja no estaven perfectament distribuïts cada 15 metres sinó que s'havien aplegat al voltant d'una balança de considerables dimensions. Què feia tota aquella gent? Ens hi vam acostar una mica més i llavors ho vam entendre tot plegat.

Seguint un ordre estricte anaven pesant el peix que cadascú havia pescat durant el matí i anotaven en una pissarra el nom de la persona i els quilos de peix acumulats. El que ens va semblar més estrany és que un cop havien pesat el peix el tornaven a llançar a l'aigua, ara ja sense vida, és clar! Ara 15'300 quilos de peix, ara 12'750, ara 16'120... així una galleda darrera l'altra... Inevitablement s'anava formant una inacabable filera de centenars de peixos morts que a poc a poc el corrent arrossegava riu avall. Alguns dels peixos eren ben petits.... la veritat és que l'escena era força patètica.

Realment contrastava veure uns metres enllà, en una taula guarnida i especialment preparada per l'ocasió, el gran trofeu que seria entregat a la persona que més peixos havia matat amb l'únic objectiu de guanyar una competició. No dic que no sigui una activitat legítima, tradicional, popular... o el que sigui, però jo no li acabo de trobar pas el sentit. Algú m'ho pot explicar?

01/10/2007

El pas del temps

Avui és 1 d'octubre! Buf! Només pronunciar O-C-T-U-B-R-E ja sento un calfred. No tinc pas cap problema amb el mes en concret, simplement em fa pensar. Com passa el temps! De nou l'estiu ha quedat enrere, el curs escolar ha tornat a començar... A aquestes alçades de l'any les vacances ja han quedat oblidades i sembla que definitivament tornem a agafar una certa "rutina". Uns més que altres, però en termes generals...

Recordo que cada any -quan començava l'escola- ens deien: "Vinga, que d'aquí a no res... Nadal!". En aquelles èpoques em semblava una afirmació una mica exagerada. Havien de passar molts dies d'escola abans no arribava Nadal!

De gran el pas del temps es viu de forma ben diferent i ara realment penso: "D'aquí a no res... Nadal!" Buf!