Vida

El camí pot no ser lliure d'obstacles,
el repte pot ser més petit o més gran,
però probablement el que fa la diferència
és pensar que és possible.

El racó de pensar

En l'àmbit educatiu hi ha un recurs àmpliament conegut que és el racó de pensar. Originàriament es va concebre com un espai per recapacitar que no només s'utilitzava davant d'un comportament inadequat. A moltes escoles i en algunes llars familiars el racó de pensar va més enllà d'un simple càstig momentani, és un lloc de veritable reflexió que -entre altres coses- permet adquirir un major coneixement d'un mateix.

A la meva època a l'escola no teníem racó de pensar i ara potser per edat alguns podrien dir que ja no em toca, però per què no? En els darrers dies he trobat i he fet ús del meu propi racó de pensar.

Una compra regalada

El passat dimecres, dia de Sant Jordi, passejàvem per la Rambla de Catalunya gaudint d'una festa tan entanyable i tan nostra. He d'aclarir que això de passejar és un dir, més aviat avançàvem com podíem entre riuades de gent. Quan podíem fer-nos una mica de lloc ens aturàvem davant d'alguna de les nombroses parades de llibres i els miràvem com si fossin petits tresors. Ens n'haguéssim endut un exemplar de cadascun, però calia decidir-se per un.

Finalment un va ser l'escollit. El preu marcat era de 18 euros, però -amb el descompte del 10%- quedava rebaixat a poc més de 16 euros. Vaig donar un bitllet de 20 euros a la persona que ens atenia, va allunyar-se uns metres per anar a buscar el canvi i en tornar em va fer entrega del llibre i més diners dels que jo esperava. Vam trigar poc a adonar-nos que s'havia equivocat i que enlloc de donar-me els 3.80 euros de canvi, me'n donava 16.20, just el que valia el llibre.

La noia va agrair sincerament que li féssim saber l'error i retornéssim els diners que no ens corresponien. Espero que només fos un lapsus puntual i imagino que va ser producte de la gran afluència de gent i l'elevat volum de feina. Bon negoci haurien fet si haguessin donat a cada client el llibre triat i el seu valor en diners! Imagino que en aquest cas l'adaptació de la tradició tindria una bona acollida popular!

Bones noves

Donar bones notícies sempre és agradable. Fa uns dies ho vaig experimentar de manera ben especial. Vaig tenir l'oportunitat de comunicar-li a una nena de 5 anys que la germaneta que estava esperant just acabava de néixer. Per la seva mirada i per la manera en que m'agafava de la mà, diria que estava ben emocionada, però no sabria dir qui ho estava més. Mentre li donava la notícia la veu em marxava per moments i els ulls se m'entelaven de llàgrimes. Em vaig sentir immensament afortunada de poder anunciar una notícia tan plena de vida.

Una lectura emocionant!

Tornaven en metro després d'un dia d'escola. Feien el viatge assegudes l'una al costat de l'altra i immerses en una lectura que devia ser d'allò més interessant. Era clar que eren germanes i filles de l'home que les acompanyava, no hi havia dubte que compartien gens. Entre elles hi havia una diferència d'edat important, potser una tenia 12 anys i l'altra amb prou feines la meitat. Totes dues de cabell fosc, amb uns graciosos rínxols i unes ulleres negres que magnificaven uns ulls arrodonits i d'un blau extraordinàriament intens. Amb les cames creuades i el mateix posat, sostenien ben fort el llibre que tenien a les mans. El de la germana gran em va semblar que era de Harry Potter i el de la petita era un llibre de gran tamany amb nombrosos desplegables. Tenia cura de no destorbar el senyor que seia al costat, però no ho va aconseguir del tot. Totes dues somreien amb entusiasme i semblava que haguessin de devorar cada pàgina amb aquells ullets desperts que s'amagaven darrera dels vidres de les ulleres.

Quan va arribar l'hora de baixar el pare es va aixecar i les va avisar, però elles van trigar uns segons a reaccionar. La lectura les havia ben atrapat. Com dues sàvies despistades van agafar amb presses la motxilla de l'escola, van tancar el llibre (fent servir un dit com a punt de llibre) i van saltar del metro regalant rialles a tort i a dret.

El seu viatge en metro s'havia fet ben curt. El meu també!

Amb temps de marge

Ahir dilluns em vaig llevar com cada dia per anar a la feina. Eren poc més de les 7 del matí. Després d'una dutxa ràpida em vaig vestir sense pensar gaire i en 20 minuts era al carrer. Habitualment m'entretinc una micona més i -tot i que arribo puntual- poques vegades em sobra temps. Potser ahir vaig ser més diligent perquè teníem gent a casa i no volia pas interrompre el son de ningú. La qüestió és que vaig sortir de casa amb uns tres quarts d'hora de marge.

Vaig poder anar a fer un cafè amb tota la tranquil·litat del món, al metro -que anava menys atapeït- vaig poder seure sense pensar en el rellotge i em vaig deixar portar per la música que escoltava a través dels auriculars. En arribar a la feina vaig poder dedicar una estona a organitzar-me el dia i la setmana amb calma. Poc abans de les 9, quan començava el moviment de gent, jo em sentia ben a punt per encarar la jornada laboral amb il·lusió. Sense presses i gaudint de cada petit detall no hagués dit pas que era dilluns al matí!

Over the rainbow

Somewhere over the rainbow
Way up high
There's a land that I heard of
Once in a lullaby

Somewhere over the rainbow
Skies are blue
And the dreams that you dare to dream
Really do come true

Some day I'll wish upon a star
And wake up where the clouds are far behind me
Where troubles melt like lemondrops
Away above the chimney tops
That's where you'll find me

Somewhere over the rainbow
Bluebirds fly
Birds fly over the rainbow
Why then, oh why can't I?
Some day I'll wish upon a star
And wake up where the clouds are far behind me
Where troubles melt like lemondrops
Away above the chimney tops
That's where you'll find me

Somewhere over the rainbow
Bluebirds fly
Birds fly over the rainbow
Why then, oh why can't I?

If happy little bluebirds fly
Beyond the rainbow
Why, oh why can't I?

(Arlen-Harburg)