Les casualitats II

Fa uns anys vam fer en família un viatge pel nord. Una de les ciutats que vam visitar va ser Santander. Vam arribar a darrera hora de la tarda, vam anar a deixar les maletes a l'habitació i vam sortir del lloc on ens allotjàvem amb pressa. Teniem interès en veure la catedral i intuíem que si no ens afanyàvem trobaríem les portes tancades. Vam sortir al carrer i la meva mare -tota decidida- es va dirigir a la primera persona que es va creuar per demanar que ens indiqués el camí, era una senyora. Es van mirar als ulls i de cop totes dues es van quedar com congelades. A continuació -amb una gran exclamació- la meva mare va dir el nom de la dona i tot seguit es van fer una abraçada pròpia de dues persones que es retroben després de molts anys. Nosaltres observàvem l'escena amb ulls com a taronges, no enteníem res, no sabíem què els havia agafat a aquelles dues dones.

Resulta que havien treballat juntes feia més de 20 anys i havien perdut el contacte quan ella va marxar a viure a Santander. El que segurament no es podien imaginar és que el retrobament seria tan inesperat i sorprenent. Quines coses té la vida!

Les casualitats I

Jo ja no sé si les casualitats existeixen, però és que a vegades passen unes coses ben curioses. Dissabte vam tenir la sort de gaudir d'un concert magnífic en el qual hi participava el meu germà, va ser una ocasió ben especial i emotiva.

Durant el breu descans que van fer entre la primera i la segona part una dona se'm va acostar, va venir directe cap a mi, i em va preguntar: Que hi ha un concert? Que saps qui actua? Just passava per aquí, he vist un munt de gent i he decidit entrar. En un principi no em va pas reconèixer, però a mi aquella cara em resultava ben familiar, era una companya del postgrau que vam fer plegades ara ja fa uns anys. Des d'aleshores no ens havíem tornat a retrobar i em va resultar curiós que -amb la gentada que hi havia- just es dirigís a mi.

Casualment el dia anterior havia coincidit en una conferència amb una altra companya del mateix curs i que feia exactament el mateix temps que no veia.

El perro que no tengo

Escucho el contestador poco después de llegar a casa. La luz roja parpadeante me indica que hay un mensaje. Es del veterinario. Me informa de que los análisis de las heces del perro son correctos, aunque sería recomendable seguir haciendo controles de forma periódica.

Imagino que el mensaje pretendía ser tranquilizador. Realmente lo sería si tuviera perro, pero no es el caso.

Si fuera supersticiosa...

Hace un par de días hice una compra que tenía pendiente. Me disponía a pagar, pero como los 20 euros que llevaba encima no eran suficientes, decidí pagar con tarjeta. La saqué de la cartera, iba a hacer lo mismo con el DNI para hacer la comprobación pertinente, pero..... ¡no estaba donde siempre! Igual lo había puesto en algún otro lugar. Miré en los bolsillos de la chaqueta, en los del pantalón, en el bolso...¡Ni rastro!

La dependienta, algo incómoda, me dió la opción de enseñarle algun otro tipo de documento identificativo. Acto seguido procedió a pasar la tarjeta por la máquina y, para sorpresa de las dos, parecía no funcionar. Lo intentó dos o tres veces con el mismo resultado. La situación resultaba un tanto embarazosa.

Si fuera supersticiosa pensaría que el hecho de que fuera martes 13 igual tuvo algo que ver. Como no lo soy, opté por aceptar la pérdida y hacer lo pertinente en estos casos.

Els petits descobriments

Una gran reixa al terra deixa sortir amb força l'aire calent procedent del laberint subterrani del metro. L'aire fa enlairar unes quantes fulles d'arbre que la tardor ha fet caure. Una nena -amb gran sorpresa i un entusiasme contagiós- juga amb les fulles que s'alcen del terra una i altra vegada. Les intenta agafar amb les mans, se li escapen, riu... Què màgics són aquests petits descobriments!