Les casualitats II

Fa uns anys vam fer en família un viatge pel nord. Una de les ciutats que vam visitar va ser Santander. Vam arribar a darrera hora de la tarda, vam anar a deixar les maletes a l'habitació i vam sortir del lloc on ens allotjàvem amb pressa. Teniem interès en veure la catedral i intuíem que si no ens afanyàvem trobaríem les portes tancades. Vam sortir al carrer i la meva mare -tota decidida- es va dirigir a la primera persona que es va creuar per demanar que ens indiqués el camí, era una senyora. Es van mirar als ulls i de cop totes dues es van quedar com congelades. A continuació -amb una gran exclamació- la meva mare va dir el nom de la dona i tot seguit es van fer una abraçada pròpia de dues persones que es retroben després de molts anys. Nosaltres observàvem l'escena amb ulls com a taronges, no enteníem res, no sabíem què els havia agafat a aquelles dues dones.

Resulta que havien treballat juntes feia més de 20 anys i havien perdut el contacte quan ella va marxar a viure a Santander. El que segurament no es podien imaginar és que el retrobament seria tan inesperat i sorprenent. Quines coses té la vida!