Una trucada recurrent

Fa dies que, en arribar a casa, veia que tenia una trucada del mateix número de telefon. Mai deixaven missatge al contestador, així que no podia saber la procedència de la trucada, però em semblava estrany que fós tan recurrent. Seria alguna cosa important? Seria per oferir-me una assegurança de vida o alguna meravellosa oferta d'ADSL? O potser algú que no tenia res millor a fer?

Fa un parell de dies -encuriosida- vaig trucar al número que quedava gravat, però ningú va despenjar el telèfon a l'altre costat de la línia. Avui he arribat més aviat a casa i tornava a tenir la trucada de rigor. Just feia 5 minuts que acabaven de trucar i.... sorpresa! Per fi havien deixat missatge! Al final resulta que tot plegat havia estat una equivocació. Era un missatge per una tal Josefa F. en referència a una mamografia en un important i conegut Hospital de Barcelona. Demanaven que es posés en contacte amb urgència amb el centre mèdic i deixaven un número de telèfon que era totalment diferent al que a mi em quedava gravat cada vegada que trucaven.

Després de tanta insistència i de tots els intents frustrats he trucat a l'hospital i els he notificat l'error. La persona que m'ha atès ha agraït la meva trucada. Se sabia el meu telèfon de memòria! Amb les vegades que han trucat no és pas d'estranyar!

Ara només espero que finalment puguin localitzar la senyora Josefa. Dóno fe de que fins ara s'hi han esforçat.

Què regalen?

Aquest matí -com és habitual- he agafat un exemplar d'un dels diaris gratuïts que tan acostumats estem a llegir, o si més no, a fullejar. Avui, però, un nombre inusual de persones envoltaven el noi que repartia els diaris. Quan m'hi he acostat he entès l'increment de l'interès per l'actualitat. Amb el diari regalaven petits paquets de xocolatines.

L'experiència (no només pas la d'avui) em demostra que quan ens regalen alguna cosa, per petita que sigui, som capaços de fer llargues cues o d'estar-nos l'estona que calgui parant la mà fins que aconseguim el nostre obsequi, com si es tractés d'un dret a exercir i al qual no s'ha de renunciar.

Avui jo també he marxat amb el meu diari i amb el meu paquet de xocolatines a la butxaca.

T'agrada la teva feina?

Sé que últimament sovint escric sobre nens. Bé, no puc dir que sigui sovint perquè reconec que tinc el bloc una mica abandonat, però sí que un gran nombre de les entrades que escric hi tenen alguna cosa a veure. Tot són etapes.

Avui reprodueixo una nova conversa. Les protagonistes són dues nenes d'onze anys.

NENA 1: - Profe, ¿a ti te gusta tu trabajo?
NENA 2: (Sense deixar que la mestra respongui a la pregunta) - ¡Anda, menuda pregunta! ¡Cómo quieres que le guste! Si es su trabajo... no le puede gustar!

Ja sé que no tothom pot dir que treballa en allò que li agrada, però em sembla trist que en edats tant primerenques ja s'hagi llençat la tovallola!

Consciència emocional

Un nen de 7 anys, que per primer dia es queda a dinar a l'escola, m'agafa de la mà i em diu amb posat seriós:

- Em passa una cosa molt rara. Jo no vull plorar i sé que no he de fer-ho, però és que me'n venen ganes!

Veig que realment fa esforços per no deixar caure cap llàgrima. Miro de tranquil·litzar-lo una mica, em poso en el seu lloc i entenc que no és pas un moment fàcil per ell, però no per això deixo d'admirar i sorprendre'm del seu nivell de consciència i autocontrol emocional.

No fumis, mama!

Anava a pas lleuger per agafar el metro, anava a treballar. Era l'hora en que els nens van a l'escola. Amb el meu pas accelerat vaig avançar una mare i els seus dos fills. La mare fumava. El que em va cridar l'atenció és que un dels nens portava a la mà una espècie de ventall de cartró i, amb cara d'enfadat, s'afanyava a ventar i fer desaparèixer el fum que el cigarret desprenia.