Canvi de perspectiva

Quan era petita no acabava d'entendre per què jo havia d'anar cada setmana a classe de música i estudiar avorrides peces de piano mentre la majoria dels meus companys de l'escola jugaven, miraven la televisió o feien qualsevol altra activitat que a mi em semblava infinitament més divertida. No entenia per què les meves queixes no tenien cap efecte. Sabia que els meus pares volien el millor per mi i pels meus germans, però hi havia moments en què el seu criteri distava molt del meu. Amb una paciència admirable m'intentaven fer veure la part positiva, em felicitaven quan feia progressos amb el piano i m'animaven amb entusiasme a seguir endavant.

Els anys van anar passant i amb el temps vaig començar a veure les coses de manera diferent... Vaig passar de sentir-me incompresa a sentir-me orgullosa de l'esforç dels meus pares. Tenia companys i companyes amb gran interès per la música, però que no havien tingut l'oportunitat que a mi m'havien brindat. També tenia amics que es van iniciar en la música quan ja eren més grans i havien de fer mil i una filigranes per trobar el temps i els diners per poder fer les classes.

Ara ja fa temps que ho vaig deixar. Vaig prendre la decisió quan em van dir que havia de començar a dedicar tres hores d'estudi diàries i em resultava molt difícil de compaginar. Ara només toco el piano molt de tant en tant. Reconec que he perdut una bona part de l'agilitat que havia aconseguit en els darrers temps que estudiava. No sóc pas cap virtuosa ni molt menys, però ara és un gran plaer seure davant d'un piano i poder improvisar alguna cosa que soni més o menys bé. I el millor de tot és que ara m'omple d'emoció i ho trobo sorprenentment relaxant! Quin canvi de perspectiva! Gràcies família!