Recurs infal·lible?

Tot tornant de fer unes gestions pel barri, he passat per davant d'una perruqueria. Al rètol hi deia: Junior Look. En l'actual era de culte a la joventut un nom com aquest no sorprèn, però en aquest cas el significat era literal.

A través del vidre s'hi veia una nena d'uns 5 anys asseguda en una espècie de tamboret supersònic de color vermell intens. La petita estava completament immòbil i tenia els ulls clavats en una gran pantalla plana que penjava de la paret i que li quedava a menys d'un metre de distància. Estava veient uns dibuixos animats. No sé si m'hauria de sentir orgullosa, però he reconegut aquelles fruites de braços i cames i d'accent inconfusible: el plàtan, la pinya... A la meva època ja feien aquests dibuixos, però mai no els havia vist a la perruqueria. Encara no era tan comú el recurs infal·lible de la pantalla per entretenir els nens a l'hora de tallar-los els cabells i a l'hora de tantes altres coses...