La nit de Cap d'Any una veïna del replà preparava el sopar pels seus convidats. Va començar a fer una truita de papates. Quan va obrir la nevera, però, va veure que no tenia ous. Certament fer una truita sense ous és una mica complicat. Va picar a la porta de casa i va marxar amb el problema solucionat. Ja tenia tots els ingredients i podria seguir amb el menú planificat!
Ara fa uns dies va tornar a picar de nou. Portava mitja dotzena d'ous, en retorn i agraïment pel petit favor. És evident que no calia pas, però va ser una bona ocasió per xerrar durant una estoneta, tal i com hem fet altres vegades.
Segurament avui en dia la vida veïnal no és com diuen que era abans, però és agradable constatar que encara no s'ha perdut del tot i que encara va més enllà de les típiques converses d'ascensor o de les reunions de la comunitat.
Segurament avui en dia la vida veïnal no és com diuen que era abans, però és agradable constatar que encara no s'ha perdut del tot i que encara va més enllà de les típiques converses d'ascensor o de les reunions de la comunitat.
2 comments:
Ostres, sí, de vegades la vida a les ciutats és tan impersonal i tan freda... Si t'ho pares a pensar, és trist, oi?
A mi en certa mesura m'agrada l'anonimat que permeten les ciutats, però també penso que és bonic tenir una relació més o menys estreta amb persones del barri, de l'edifici, del replà...
Trobo important que es respecti l'espai de cadascú i que, alhora, es puguin compartir moments, converses, preocupacions, alegries... Considero que aquesta és una bona combinació.
Post a Comment