Un pare empeny el cotxet de la que deu ser la seva filla. La nena és prou gran. Segurament podria caminar sense cap mena de dificultat, però va còmodament asseguda. Potser només és avui.
Creuen el carrer. El pare no sembla estar massa al cas. És la nena que s'adona que el semàfor està a punt de cambiar de color. Els cotxes semblen tenir pressa per emprendre la marxa. La nena crida: "corre papa!!!" Pel to de la seva veu sembla preocupada i perfectament conscient del perill. Amb el cos fa moviments endavant amb la intenció de col·laborar i arribar abans a l'altre costat del carrer, però no serveixen de gaire. En el fons no està a les seves mans. L'única cosa que pot fer és confiar en el seu pare. No deu ser pas fàcil perquè -des del cotxet estant- ni tan sols el pot veure.
Mai m'ho havia plantejat, però això sí que és confiar!
Creuen el carrer. El pare no sembla estar massa al cas. És la nena que s'adona que el semàfor està a punt de cambiar de color. Els cotxes semblen tenir pressa per emprendre la marxa. La nena crida: "corre papa!!!" Pel to de la seva veu sembla preocupada i perfectament conscient del perill. Amb el cos fa moviments endavant amb la intenció de col·laborar i arribar abans a l'altre costat del carrer, però no serveixen de gaire. En el fons no està a les seves mans. L'única cosa que pot fer és confiar en el seu pare. No deu ser pas fàcil perquè -des del cotxet estant- ni tan sols el pot veure.
Mai m'ho havia plantejat, però això sí que és confiar!
No comments:
Post a Comment