La grua i el sol

Des de la finestra de casa veig una grua. És immensa. S'alça més amunt de l'edifici en el qual visc i no és pas petit. Fa mesos i mesos que la grua, d'un color blau apagat, forma part del paissatge. Potser fa més d'un any.

Una llarga i esbelta base sustenta un braç més o menys de la mateixa longitud. I a la part superior de la base hi ha una petita cabina blanca des de la qual algú controla tots i cadascun dels moviments. Ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra...

D'entrada la grua no és el que escolliria com a paissatge ideal, no em va fer pas cap gràcia quan la van intal·lar. "Quin monstre!" -Vaig pensar. Però d'alguna manera, després de tant de temps, ja m'hi he acostumat. Fins i tot a vegades -amb un petit gest- saludo la persona que tantes hores passa enclaustrada dins la petita caixa blanca que controla la gran màquina.

Fa pocs dies, em vaig llevar i com habitualment faig... vaig obrir la finestra tot just posar els peus a terra. Evidentment la grua era allà, immutablable, un dia més... però alguna cosa la feia diferent. El sol tot just estava sortint i quedava perfectament emmarcat entre els ferros que conformen l'estructura de la grua, com si fós un bonic quadre. El color blau semblava diferent... Brillava...! El sol donava una bellesa especial a aquell conjunt de peces metàl·liques que mai hagués definit pas com a belles. I el braç de la grua girava i girava com si cel·lebrés la sortida del sol. Era com si la grua estigués contenta de poder mostrar-se amb tota la seva esplendor! Semblava agraïda de que per fi algú hagués descobert la bellesa que fins llavors havia estat latent.

No em vaig poder estar de fotografiar l'escena. Em va agradar poder apreciar que, fins i tot allò que d'entrada sembla poc atractiu, pot ser bell i brillar de forma especial. Quina diferència quan s'il·lumina amb la llum adequada i amb ganes de descobrir tot el seu potencial!

Diria que amb les persones passa exactament el mateix!