La ciutat daltònica

Havíem anat a conèixer el nen d'uns amics, tot just feia sis dies que havia nascut. Un nen preciós, igual que els seus pares i la seva encantadora germana. A partir d'ara... la germana gran.

Tornàvem de l'entranyable visita en cotxe. Ja era fosc. Per uns moments la ciutat sencera semblava haver-se convertit en daltònica! Els semàfors en verd de la Gran Via de Barcelona ens donaven pas, però a cada encreuament algú temptava la sort: ara un cotxe que gira i -tot i tenir vermell- no es vol aturar; la senyora que creua el carrer com si fós el passadís de casa i no hagués de demanar permís a ningú; el noi de la bicicleta que -tot i estar aturat- envaeix la calçada amb la roda; el camió que s'incorpora imprudentment.... En qüestió de segons... un darrera l'altre havien posat en perill la seva integritat! I la nostra, és clar!

El cotxe el conduia una bona amiga. Jo era al seu costat. Semblava que fóssim invisibles als ulls dels altres. O que tothom s'hagués posat d'acord. O que la lluna -o vés a saber què- estigués conspirant. Sort que érem dues persones al cotxe i vèiem exactament el mateix perquè sinó avui hagués canviat els meus plans per anar a fer-m'ho mirar!