Camino de pressa pels llargs passadissos que em condueixen a l'andana. De lluny, veig el tren allà aturat. M'adono que ja s'estan tancant les portes. No pot ser. Marxarà sense mi? Just es mou l'agulla del rellotge que marca l'hora de sortida... les 10:01h! Accelero encara més el pas. El conductor del tren em mira a través del vidre i fa un gest com dient: has fet tard, noia! El seu gest fa augmentar la meva impotència! Era necessari? Per mi se'l podria haver estalviat! Ja em fa prou ràbia perdre el tren...!
Igualment jo segueixo caminant en direcció al primer vagó i premo el botó verd amb l'esperança que les portes s'obrin de nou... però res de res. Sembla que he fet tard. Em separo uns metres del tren, baixo el cap i em resigno a acollir l'allau de pensaments que immediatament em comencen a envair: si m'hagués llevat 5 minuts abans, si hagués caminat una mica més ràpid, si m'hagués organitzat millor, si hagués prioritzat, si ho hagués deixat tot a punt ahir....
Buf, els pensaments m'arrosseguen i jo m'estic deixant arrossegar... i ni tan sols m'adono que les portes del tren s'han tornat a obrir. Algú ha pitjat el botó uns metres més enllà i ha tingut sort! Jo estic massa ocupada com per adonar-me'n.
De cop una veu d'algú assegut en un banc de l'andana fa aturar el meu gairebé imparable pensament i em diu: "niña, corre que las puertas se han vuelto a abrir!" I jo aixeco el cap, miro cap al tren amb incredulitat, premo el botó verd de nou i aquest cop... sí! S'obren les portes de bat a bat convidant-me a pujar. Pujo les escales, trobo un seient... i llavors em sento agraïda per la segona oportunitat que el conductor m'acaba de regalar.
Serà que la vida també em regala segones oportunitats i a vegades ni tan sols me n'adono?
Igualment jo segueixo caminant en direcció al primer vagó i premo el botó verd amb l'esperança que les portes s'obrin de nou... però res de res. Sembla que he fet tard. Em separo uns metres del tren, baixo el cap i em resigno a acollir l'allau de pensaments que immediatament em comencen a envair: si m'hagués llevat 5 minuts abans, si hagués caminat una mica més ràpid, si m'hagués organitzat millor, si hagués prioritzat, si ho hagués deixat tot a punt ahir....
Buf, els pensaments m'arrosseguen i jo m'estic deixant arrossegar... i ni tan sols m'adono que les portes del tren s'han tornat a obrir. Algú ha pitjat el botó uns metres més enllà i ha tingut sort! Jo estic massa ocupada com per adonar-me'n.
De cop una veu d'algú assegut en un banc de l'andana fa aturar el meu gairebé imparable pensament i em diu: "niña, corre que las puertas se han vuelto a abrir!" I jo aixeco el cap, miro cap al tren amb incredulitat, premo el botó verd de nou i aquest cop... sí! S'obren les portes de bat a bat convidant-me a pujar. Pujo les escales, trobo un seient... i llavors em sento agraïda per la segona oportunitat que el conductor m'acaba de regalar.
Serà que la vida també em regala segones oportunitats i a vegades ni tan sols me n'adono?
2 comments:
Primeres vegades, segones oportunitats... Ara toca parlar del Tercer Segona! ;-) Però abans em tocarà actualitzar-lo una mica...
No està pas desactualitzat el teu blog! Potser en aquest moment hi ha coses més prioritàries, oi?
De tota manera jo t'animo a que -en la mesura del possible- segueixis compartint les teves anècdotes i reflexions. Ha estat un plaer "llegir-te" durant tot aquest any i m'agradarà seguir-ho fent!
Gràcies!
Post a Comment